Vaig arribar fa 8 anys a aquest ple en un moment en què
regnava el més pur estil Bustos, amb una ocultació total de la informació i
l’obstrucció de la feina de l’oposició. És clar que en el mandat anterior,
gairebé no n’hi havia hagut d’oposició, només l’Entesa per Sabadell plantava
cara.
Vaig viure en els primers anys situacions que mai no
hauria imaginat, com el ja famós canvi de vot del Jordi Soriano sobre el
Castell de Can Feu, les contínues demostracions de clientelisme i caciquisme i aquells
sermons interminables de l’alcalde al ple municipal on no teníem més remei que
escoltar-lo.
Des del primer dia vaig portar malament unes quantes
coses: la inutilitat del debat del ple per fer canviar algú d’opinió,
constatant que tot estava cuinat prèviament; la manca de compromís de molts
regidors –de govern i d’oposició–, que feia que de tant en tant calgués patir
pel quòrum a les reunions oficials; i, sobretot, el menyspreu de molts pel ple
i per les reunions, on es passaven tota l’estona mirant el mòbil –ara també les
tablets.
A la vegada, aquells primers anys tenia la sensació de
fer un aprenentatge continu, al costat de l’Isidre Soler, que dedicava cada
minut a demostrar que es podia fer política d’una altra manera i que teníem molt
camp per recórrer des de l’oposició.
Vaig aprendre que hi havia moltes ciutats, molts submóns,
que Sabadell no es pot entendre sense les diferents peces. Vaig aprendre a
preguntar, a preguntar-ho tot, a llegir-ho tot, a mirar tots els papers dels expedients.
Aquest aprenentatge me l’emporto i ja forma part de la
meva història, només això ja justifica la recomanació que faig a tothom de
dedicar una part del seu temps a la política institucional, a aprendre de la
ciutat.
El segon mandat he tingut el privilegi de viure en
primera línia l’enfonsament del regnat Bustos, de veure com anaven caient les
peces del seu univers mafiós.
El 27 de novembre de 2012 queda a la meva memòria com una
data clau per la ciutat, el dia que vam començar a recuperar la nostra
capacitat de governar-nos, el dia que més d’un devia començar a triturar papers
i a patir pel seu futur.
Ara mateix coneixem només una petita part del que
acabarem sabent del Cas Mercuri, però ja tenim la primera sentència
condemnatòria. No puc deixar de denunciar, un cop més, en aquesta darrera
intervenció en el Ple, que l’alcalde Sánchez ha incomplert els acords
democràtics i ha permès que els imputats per corrupció continuessin cobrant un
sou públic fins esgotar el mandat.
El PSC no ha sabut canviar el seu joc i així els hi ha
anat.
Ara per fi, quan acabi aquest ple, podrem deixar de
portar aquesta samarreta.
En el meu pas per l’Ajuntament he tractat amb molts
treballadors i treballadores que han facilitat la meva feina –i amb altres que
no, cal dir-ho. En aquest sentit, vull agrair especialment l’atenció i el
tracte de les persones que treballen a Secretaria, Alcaldia i Intervenció.
També vull deixar constància de l’agraïment a la gent de
l’Entesa, per acompanyar-me i fer-me sempre confiança, als meus companys al
grup municipal, l’Isidre Soler, el Juli Moltó i el Maties Serracant, i molt
especialment al Sebastià Ribes pel seu suport incondicional.
Sense ells tot plegat hauria estat molt difícil.
Acaba aquí aquesta aventura i només puc acabar desitjant
molt bona sort als que la començaran el proper dissabte i sobretot, bona feina
i molt d’encert per fer una ciutat més justa i més solidària.
(imatge de Juanma Peláez / NacioSabadell.cat)