Festivals

Terrassa compta amb un magnífic festival de Jazz, que el proper any celebrarà 30 anys; Cerdanyola amb un festival de Blues consolidat; i fins i tot Castellar del Vallès té la seva Setmana del Pallasso. Són tres cites que ja són referència, cadascuna en el seu àmbit, i que atreuen un públic fidel.

I Sabadell? Sabadell no ha trobat encara cap element prou sòlid i prou original per fer-se un espai en el món dels festivals. De fet, fa uns anys va fracassar un intent de fer teatre al carrer, que no podia competir amb Tàrrega. Sí que funciona, i prou bé, el festival estiuenc 30 nits, però aquest seria un altre model, la idea de tenir una activitat cada dia durant un mes, però de diferents disciplines i adreçades a una gran diversitat de públic. És un festival exitós, però no atreu més del 10% de públic de fora de la ciutat, és a dir, no és referència de res.

L'únic festival que sí que té aquest perfil és El més petit de tots, que se celebra al desembre i en el qual participen companyies molt solvents, però que té un petit problema: va adreçat al públic de 0 a 3 anys que, per motius obvis, no es fidelitza.

PSC-PP, pacte ocult

Mai un pacte ocult ha estat tan evident per a qualsevol observador, però, tanmateix, el govern del PSC continua negant l’acord i el PP fugint d’estudi cada cop que hi ha un tema important sobre la taula. Però, si no hi ha pacte, encara és més alarmant la continua coincidència en la intenció de vot del portaveu del PP, Jordi Soriano, amb qualsevol de les decisions de l’alcalde Manuel Bustos.

Gairebé tres anys després de l’inici de la legislatura, l’alcalde Manuel Bustos continua trobant un respir en la comprensiva actitud del Partit Popular. Sempre que cal un cop de mà el portaveu, Jordi Soriano, està preparat i diligentment dóna un respir al PSC. Governar en minoria aparentment no suposa cap problema per un alcalde que sempre troba en el PP el suport que necessita. Ja són molts acords, molts pressupostos, molts plens municipals, com per continuar pensant que és un suport altruista “pel bé de la ciutat” o per l’interès general.

El PP ha fet possible que el PSC pogués tirar endavant els seus pressupostos, pogués derivar nombroses competències del ple a la junta de govern (on només vota el PSC), pogués desmantellar la Fundació Sabadell Solidari, pogués fer una política partidista del personal municipal, etc.

Els exemples més recents són la negativa a la creació d’una Comissió d’Investigació sobre les adjudicacions irregulars de pisos per a gent gran del Complex Sant Oleguer, l’abstenció en la moció que presentava la resta de l’oposició per reprovar la gestió de l’alcalde per aquest mateix tema, o l’abstenció en la moció de l’Entesa per garantir que el Vapor Pissit seria la seu principal del Museu Tèxtil.

Tanmateix, el PP no ostenta cap cartera i els seus dos regidors s’ofenen notablement quan des de l’oposició ens referim al seu pacte o no els considerem oposició. Perquè, tampoc no cal oposar-se a tot per ser oposició, però a alguna cosa sí, no? Fins ara, el PP ostenta el rècord absolut de vot favorable a les propostes de govern. No ha votat en contra de cap de les propostes del govern, mai no ha presentat cap proposta per corregir l’actuació del govern i, en canvi, en nombroses ocasions ha bloquejat iniciatives conjuntes de l’oposició. I és que la seva posició és veritablement privilegiada: el PSC té 13 vots, l’oposició 12 i el PP els 2 vots d’or.

Amb aquesta situació i aquests antecedents, algú pot pensar encara que no hi ha cap pacte ocult? L’únic dubte és el cost d’aquest pacte i en quin tipus d’espècies és recompensat. Si no hi hagués pacte, realment seria el suport polític més barat de la història.

[Publicat a Vilaweb, 22/03/2010]

En defensa d'un Museu Tèxtil

Aquest matí el pati del Vapor Pissit ha acollit la signatura d'un acord entre l'Ajuntament de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Fundació Bosch i Cardellach per una cosa tan poc concreta com ara "la difusió del patrimoni industrial". I el discurs de l'alcalde no ha estat pas més concret, ha parlat més estona de la resta de patrimoni de la ciutat, que no pas d'un futur museu tèxtil.

L'elecció de l'escenari, però, no és pas casual, i la carta que tots tres convocants han enviat no sé ben bé a qui -els grups municipals per exemple no hem tingut l'honor de rebre-la-, diu que aquest acord és el primer pas en l'impuls del projecte museístic tèxtil a Sabadell. Potser caldrà tornar a fer memòria i recordar que el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera va ser creat formalment pel ple municipal l'any 1998, que ja tenia un projecte museístic i que el Vapor Pissit va ser adquirit per l'Ajuntament en aquella època amb l'objectiu de situar-ne la seu principal. Així que ara tocaria fer més alguna cosa més que el primer pas.

Sortosament, encara queden a Sabadell moltes persones que defensen el Museu Tèxtil, que el reclamen i que, a més, no tenen res a perdre. Avui en Jordi Marminyà ha dit unes paraules en representació dels teòrics tèxtils que des de fa sis anys treballen desinteressadament per classificar i inventariar mostraris i maquinària tèxtil, i ha parlat amb una franquesa poc habitual en els actes oficials, recordant que altres espais que havien de ser museu han estat destinats a altres usos i reivindicant que tot el Vapor Pissit esdevingui museu. L'alcalde (el batlle, com diria en Marminyà) ni tan sols ha recollit el guant.

[Fotografia d'Isidre Soler]

CAV: una altra manera de fer... política

L'assemblea de les Candidatures Alternatives del Vallès del passat dissabte va posar sobre la taula un tema que potser pot semblar evident, però que no ho és pas: què ens uneix. Què uneix les candidatures de diferents municipis en el paraigua de les CAV?

El primer impuls podria ser dir que tenim en comú que som candidatures independents, però és evident que més enllà d'aquesta independència hi ha també uns valors comuns. Compartim uns principis sòlids i un objectiu: fer política d'esquerres i, a més, compartim una determinada manera de fer política, una altra manera de fer política.

Inevitablement ens definim, doncs, respecte dels altres, en contraposició als partits clàssics, en som l'alternativa. Potser caldria trobar una definició pròpia, que no hagués de recórrer al que no ens agrada per explicar què som, per explicar que som organitzacions de base local, que partim del coneixement de la realitat municipal, de la política de proximitat i que prenem totes les nostres decisions en el propi municipi. Per explicar que som organitzacions fidels a un codi ètic que afavoreix la renovació i que no enten la política com un modus vivendi. Per explicar que volem incidir en els nostres pobles i ciutats amb propostes fetes a mida i des d'una visió austera dels recursos públics, buscant la cohesió social i el respecte pel territori i pel patrimoni col·lectiu. 

Tanmateix, la millor manera de definir què som és explicar què no volem ser i d'exemples del que no volem ser en trobem arreu.

Vedets de la política

Després de 30 anys de democràcia, alguna cosa haurem fet malament tots plegats perquè el joc polític s'assembli cada cop més al món de l'espectacle. La major part de liders polítics es caracteritzen pels seus escassos valors ètics i per una ànsia de protagonisme personal que els converteix en vedets. I en aquest panorama hi ha alguns lideratges que creixen gràcies als escàndols i a la percepció de conflicte, que utilitzen la provocació per generar titulars victimistes que tenen espai garantit en els mitjans de comunicació.

Per motius laborals vaig seguir de prop la situació que es va produir divendres a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB, quan una d'aquestes vedets va pronunciar una conferència convidada per un professor. L'objectiu d'aquest activitat no era pas la conferència, que finalment es va celebrar a porta tancada amb una dotzena d'assistents, sinó el conflicte i, com a conseqüència el titular. I, òbviament, va aconseguir el titular i la propaganda gratuïta.

Després de 30 anys de democràcia, si haguessim fet bé les coses tots plegats, hauríem de ser capaços d'ignorar aquest tipus de provocacions -que únicament beneficien la vedet- i de respectar que totes les idees polítiques es puguin expressar lliurement i puguin ser rebudes des de la ignorància o rebatudes amb diàleg. Si això no és possible ni tan sols en una universitat, potser que revisem els nostres valors col·lectius.

Responsabilitats

Assumir responsabilitats no és una cosa habitual en la nostra cultura política, gairebé no hi estem acostumats. Tanmateix, és un element imprescindible en l'ètica política i en el bon govern. 

Davant de l'evidència de mala praxi, assumir-ne la responsabilitat és un gest que no només implica un reconeixement d'un error, sinó que genera confiança. Tothom es pot equivocar, però entestar-se en amagar-ho o en negar-ho és encara una equivocació més gran.

En el cas de les adjudicacions irregulars d'habitatges per a gent gran al Complex de Sant Oleguer, l'alcalde Manuel Bustos no només no vol assumir públicament cap tipus de responsabilitat, sinó que ha negat sistemàticament qualsevol possibilitat d'arribar al fons de la qüestió. No va voler constituir una comissió d'investigació i en cap moment no ha donat cap mena d'explicació.

Però és evident que ell ja fa temps que era conscient de què no s'havien fet les coses bé, perquè al mes de juny va relegar discretament la regidora de Serveis Socials de part de les seves competències, molt abans que aquest canvi del cartipàs pugués ser interpretat com una assumpció de responsabilitats. Així doncs, què va portar l'alcalde a fer aquest canvi? Sabia que havia de rebaixar-la, però, en canvi, no ho volia reconéixer? Potser hauria estat més intel·ligent reconéixer els seus errors i aplicar mesures per corregir-los.