Escoles d'adults: calaix de sastre

Fa un parell de setmanes, el projecte El Sabadell que volem ens va portar a la Concòrdia, un barri farcit d'equipaments educatius. Hi ha una escola bressol, gestionada per l'Associació de Veïns, tres escoles, un institut amb una llarga història, un dels centres d'esplai més actius de la ciutat i una escola d'adults, que dóna servei a 900 alumnes.

Aquesta peça, l'Escola d'Adults, és un d'aquells serveis que funciona malgrat tots els entrebancs, és a dir, malgrat l'Administració no la considera una peça central del sistema educatiu, sinó una mena de calaix de sastre on van a parar exestudiants que es reincorporen al sistema, mestresses de casa, persones que han quedat a l'atur, treballadors que volen obtenir la qualificació professional de l'ofici que fa anys que fan... o fins i tot, persones amb alguna malaltia mental, a qui han aconsellat l'escola com a lloc de relació social.

En fi, 900 alumnes, però ben diversos, que fan itineraris diferents, tenen interessos diferents, parteixen de punts de partida diferents. Tanmateix, aquesta diversitat, que en el dia a dia esdevé riquesa, no es té prou en compte a l'hora de pensar la potencialitat d'aquestes escoles i, sobretot, les seves necessitats de recursos, -especialment personals-, per fer front a aquesta singularitat i per augmentar l'oferta, que està molt per sota de la demanda actual. En un moment en què està tan de moda el concepte de la formació continuada, aquest abandonament resulta terriblement contradictori.

Estil Ferrusola

Des d'ahir formo part del selecte grup de gent a qui la Sra. Marta Ferrusola ha desitjat mala sort. El mèrit no és pas meu, aquesta bona dona, que va exercir de primera dama durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol, només va parlar amb mi un parell de minuts, però en saber que era regidora "de l'Entesa" va tirar pel dret i em va etzibar com una mena de maledicció un "així doncs, que et vagi malament". 

Després va intentar justificar-se dient que ella només té presents "tres lletres", però que les porta al front, suposo que com una mena d'estrella que guia la seva acció i les seves paraules.

Deixant de banda l'anècdota, que no deixa de tenir la seva gràcia, aquest episodi, que va tenir lloc en un acte públic organitzat per una entitat sabadellenca, és una mostra del sectarisme d'una senyora que se sent reina destronada en un país que ha perdut el nord. I que en la seva croada no pot perdre cap oportunitat per combatre l'adversari, és a dir, tothom que no porti escrites "les tres lletres". En definitiva, una mostra d'un profund menyspreu per la pluralitat que es manifesta amb la manca d'elegància del seu gest espontani que certament té la virtut de la franquesa.

El buit que va deixar Farrés

Avui fa un any que va morir Antoni Farrés i recupero un article que vaig escriure llavors i que el Diari de Sabadell no va publicar, fet comprensible, tenint en compte que van rebre més de cent articles sobre Farrés en poques setmanes.


El buit que deixa Farrés

Són escasses les ocasions en què una ciutat sencera lamenta una mort. I això és precisament el que va passar el passat dia 13, quan es va conèixer la mort de l’excalcalde Antoni Farrés. Milers de ciutadans i ciutadanes van passar per la sala de plens com a mostra de dol i es resistien a marxar de la plaça Sant Roc, com si aquesta concentració espontània fos també una manera de rendir tribut al que va ser el primer alcalde des de la recuperació de les llibertats democràtiques. Els que van tenir ocasió de tractar-lo personalment –que van ser molts– recordaven anècdotes i tothom rememorava episodis de la història de la ciutat.

La mort de l’alcalde Farrés ens ha deixat un gran buit, un sentiment de pèrdua. Malgrat haver deixat la política activa fa gairebé deu anys, és ara quan es certifica definitivament el final d’una etapa. Una etapa d’il·lusions i de projectes de ciutat, en què Farrés va saber liderar bons equips polítics i tècnics des de la cultura del treball, el bon govern, l’ètica personal, l’honestedat i l’austeritat. Una etapa en què tot era possible i tot estava per fer en l’urbanisme, en la sanitat, en la cohesió social...

La nostàlgia col·lectiva d’aquests dies porta a moltes converses aquests valors que paradoxalment són avui en dia escadussers. És fins i tot difícil d’entendre com en només deu anys hem perdut tant com a ciutat, com hem deixat de ser un referent en visió estratègica, en els valors de l’esquerra, en el debat i el diàleg. I no ho escric pas des de l’enyorança del farrerisme ni perquè qualsevol temps passat fos millor, sinó únicament per constatar com ha canviat la nostra societat, com hem rebaixat col·lectivament el nivell d’exigència, com hem passat de l’austeritat al malbaratament, de la discreció a l’ostentació, de la visió estratègica als grans projectes buits, de la informació a la publicitat.

Des de l’Entesa per Sabadell, sense pretendre en cap cas ser hereus de l’obra de l’alcalde Farrés, sí que ens comprometem a continuar defensant l’esperit i els valors amb què l’Entesa va néixer fa gairebé 10 anys i que ell va animar a crear: el compromís amb la ciutat i el país, l’ètica personal, la dignitat, l’austeritat i l’honestedat des d’un treball continuat al servei de les persones i de la ciutat sense exclusions.

I, sens dubte, el sentiment col·lectiu de pèrdua que hem viscut aquests dies porta l’esperança de recuperar aquests valors i de creure que encara tot és possible i val la pena lluitar per aconseguir-ho.


Virginia Domínguez
Regidora del Grup Municipal d’Entesa per Sabadell

Sabadell, 16 de febrer de 2009

Jubilacions

La proposta del govern Zapatero d'ajornar l'edat de jubilació als 67 anys genera diferents debats i preguntes. En primer lloc per les formes. Ho ha decidit el PSOE i prou? Ja hi estan tots d'acord? Abans de fer una proposta d'aquestes característiques que qüestiona un element clau de l'Estat del Benestar, no es fa cap tipus de consulta? Es pregunta els afectats? (que, de fet, en som tots).

En segon lloc, per l'abast de la proposta: què es preten amb la mesura? Serà l'inici d'una tendència progressiva a anar pujant l'edat? I, molt important, necessàriament ha d'anar vinculat el pagament de les pensions als ingressos de la seguretat social? 

La nostra societat té moltes contradiccions. Durant molts anys, les prejubilacions han estat (i encara ho són) una estratègia empresarial per abaratir costos laborals, per deixar anar llast, i la societat ho ha tolerat. Qui ha pagat aquest sobrecost? Com ens hem pogut permetre prescindir de tanta experiència acumulada?

En canvi, ara es planteja augmentar el temps de treball, perllongar la "vida útil" del treballador o treballadora. I això, no va en sentit contrari a la lògica del repartiment del treball? Simplificant el missatge, si la gent que treballa es jubila dos anys més tard, la gent jove que encara no treballa trigarà dos anys més en trobar feina. Hi ha algú que pensi sobre el conjunt d'implicacions d'aquestes propostes? O es tracta només d'anar llençant globus sonda per veure com respon la gent i per fer veure que hi ha algú que té propostes?

Museu tèxtil 1; Govern Bustos 0

Després de gairebé 11 anys d'oblit absolut del projecte de Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, malgrat la seva creació havia estat aprovada pel ple municipal per unanimitat l'any 1998, el govern del PSC s'ha vist obligat a fer una petita passa endavant (o endarrera, segons es miri, és clar).

Al ple municipal d'ahir tenien el repte de sortir sense ferides del debat de dues mocions presentades per l'Entesa i CiU que, amb diferents matissos, defensaven el MITL. I això sense esverar-se, perquè ens acompanyaven en la sala una quinzena de teòrics tèxtils que durant aquests anys han estat treballant en la catalogació de mostraris i altres materials del fons del museu.

La petita passa endavant (és a dir, a favor del MITL) va consistir en  donar suport a la moció de CiU que únicament proposava  preservar el Vapor Pissit lliure d'altres usos fins que no s'aprovi un nou projecte museològic. En canvi, el PSC va votar en contra de la moció de l'Entesa, que reivindicava el projecte museològic de l'any 1997 que tenia com a seu central el Vapor Pissit, i que demanava que el material, la maquinària i els elements industrials d'aquest vapor es conservessin in situ.

Així doncs, una victòria ajustada per al MITL i per al Pissit per començar una temporada, que es preveu dura, per tal que el PSC faci ara totes les passes que no ha fet en aquests anys de desmemòria del tèxtil i que oblidi del tot la proposta de convertir aquest vapor en un teatre.

[Fotografia de l'interior del Vapor Pissit, d'Isidre Soler]