dimarts, 28 de desembre del 2010

Sanitat pública, un dret irrenunciable

En els darrers anys estem assistint a una regressió del sistema sanitari públic que afecta directament els usuaris i que té entre els seus efectes més greus  la manca d’equipaments per garantir el dret a l’assistència sanitària.
A Sabadell, en els darrers anys s’han construït diferents equipaments territorials bàsics –els CAP–, però, en canvi, s’ha avançat molt poc en la creació de places hospitalàries, l’eliminació de llistes d’espera, el desenvolupament de noves especialitats, i, sobretot, en el camp de la salut mental.
El balanç és, doncs, agredolç, perquè cinc anys després del Pla de xoc 2005-2006 anunciat per la Generalitat, només s’ha dut a terme una part de les actuacions considerades prioritàries. La prioritat es concretava en cinc nous CAP, dels quals de moment han entrat en funcionament tres; la reforma del Taulí, que no aporta més llits; i la posada en marxa l’Aliança, amb una part de places públiques i una altra de privada. Però també manquen dues peces fonamentals per aconseguir un bon servei d’assistència sanitària: l’Hospital Ernest Lluch, a Cerdanyola-Ripollet, que permetrà descongestionar el de Sabadell; i el projecte específic de salut mental, que sempre és  l’assignatura pendent.

Per tant, hi ha un dèficit de serveis. Un dèficit no resolt per manca d’una adequada inversió, perquè el govern de la Generalitat no ha situat  la sanitat pública entre les seves prioritats. I, d’altra banda, quan es reclamen millores, enlloc de reorientar les inversions, ha optat per buscar fórmules de copagament o de privatització.

Des de l’Entesa per Sabadell defensem que l’accés universal a la sanitat ha de ser una prioritat i per això l’administració ha d’invertir més en la sanitat pública. L’assistència sanitària és un dret irrenunciable. No és un luxe, és un servei bàsic en el nostre model de societat i qüestionar que és un dret universal és qüestionar els fonaments de l’estat del benestar i els avenços socials.
Malauradament, però, el model sanitari camina cap a la gestió privada, ja sigui per concessió o per concert. I cada cop hi ha més encàrrecs a entitats privades perquè construeixin i explotin un equipament sanitari, o, fins i tot, empreses que construeixen l’equipament i el lloguen a l’administració, a més de prestar serveis no sanitaris, per exemple, ambulàncies, neteja, cafeteria, manutenció, etc. La darrera modalitat de privatització és la que el govern de la Generalitat va triar per al nou Hospital de Cerdanyola-Ripollet. Una empresa, probablement una multinacional, tindrà la concessió per construir i gestionar l’equipament.
La sanitat ha esdevingut un gran negoci per a determinades empreses. El dret a l’assistència sanitària s’ha convertit en un producte mercantil més per comprar amb el beneplàcit i la complicitat del poder polític, porti l’etiqueta de dretes o d’esquerres. I l’Administració tria aquestes opcions, que no són pas barates, perquè cal no oblidar que cap servei externalitzat o privatitzat no es fa sense marge comercial.
Però encara hi ha una altra amenaça sobre el sistema sanitari: les propostes de copagament. Una realitat que ja existeix en alguns aspectes del nostre sistema sanitari, com ara els productes farmacèutics o algunes prestacions que no cobreix la seguretat social  -ulleres, ortodòncia o determinats tractaments-, però que darrerament planteja fórmules diferents. Per exemple, la possibilitat de cobrar alguna quantitat per visita o el pagament dels serveis no estrictament sanitaris, vinculats a l’hospitalització, una línia que obriria la porta a multitud de petits pagaments. Totes dues fórmules serien un primer pas per pervertir el dret a l’atenció sanitària i per excloure totes les persones amb economies fràgils. Probablement el copagament no seria pas dissuasori per al conjunt dels usuaris, però sí per a determinats sectors socioeconòmics més exposats a l’exclusió social, un fet que ens preocupa especialment perquè qüestionaria el dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta.

[Publicat al Diari de Sabadell el 21/12/2010]

dijous, 9 de desembre del 2010

Oposició constructiva?

En el darrer ple municipal el tinent d'alcalde de Serveis Centrals, Joan Manau, va lloar el Partit Popular per fer una "oposició constructiva", mentre la resta de l'oposició, sempre a parer del Sr. Manau, "només es posa d'acord per destruir, però són una veritable olla de grills quan han de fer propostes".

Potser la cita no és 100% literal, tot i que aviat ho podrem comprovar en l'acta del ple, però en qualsevol cas, el missatge queda prou clar. El Partit Popular, que és qui vota que sí absolutament a tot el que presenta el govern municipal, és prou constructiu per facilitar-li la vida al PSC, que està en minoria.

El Partit Popular de Sabadell, aquests tan constructius, no ha presentat mai, en gairebé quatre anys de legislatura, una sola proposta coneguda, no ha fet mai al·legacions a cap projecte, no ha llençat cap proposta pròpia. S'han limitat a dir que sí sempre que el govern ho ha necessitat, és a dir, en cada ple.

Mentre, els altres, els que el Sr. Manau qualifica de destructors, hem mirat de fer propostes -alguns grups més que d'altres, això sí-, de fer aportacions per millorar els projectes municipals i de fiscalitzar l'acció de govern. Aquesta és la feina que ens toca, aquesta és la funció d'una oposició responsable. 

Dir que sí a tot no és ni responsable ni constructiu. I després de tants plens i tants favors, encara em costa de creure que aquest suport li surti gratis a l'alcalde.

divendres, 3 de desembre del 2010

Transparència només és explicar què es fa

Malgrat fa ja uns quants dies del debat sobre el copagament a la sanitat, en què vaig participar convidada per la Plataforma per la Sanitat Pública, no m'he pogut treure del cap un dels falsos arguments del representant del PSC, David Elvira. A banda de fer afirmacions poc sostenibles per a un partit que ha liderat un govern que ha abundat en la privatització dels serveis públics, el Sr. Elvira es va dedicar a farcir el discurs amb tecnicismes i expressions fora de lloc, com ara l'arquitectura fiscal, etc.

Però el tema que m'ha seguit rondant aquests dies és l'ús que va fer del concepte de transparència. Quan el públic li demanava una mica de concreció i, sobretot, solucions per pal·liar el dèficit de places hospitalàries, va fugir d'estudi parlant de la necessitat de transparència, confonent interessadament què es fa amb com s'explica.

Transparència és només explicar què es fa, transparència no vol dir que el que es fa sigui el correcte, transparència és un deure dels càrrecs polítics i dels gestors del diner públic. Els defensors de la privatització del sistema sanitari poden ser els més transparents del món i continuar privatitzant. Però aquest no era pas el tema, el tema era posicionar-se sobre el copagament. De la mateixa manera que no permetriem a la peixateria que si demanessim gambes ens possessin sardina, no és admissible políticament que en un debat sobre copagament se'ns parli de transparència. No, Sr. Elvira, no volíem sardina, volíem saber la seva opinió i el posicionament del PSC sobre el copagament.

dijous, 18 de novembre del 2010

El projecte de l'Entesa

El passat 23 d’octubre l’assemblea de l’Entesa per Sabadell va prendre la decisió de concórrer a les eleccions municipals de maig de 2011 defensant una vegada més el seu propi projecte polític, un cop constatat que la resta d’organitzacions polítiques descartaven la possibilitat de crear una candidatura conjunta a l’esquerra del PSC.
L’Entesa per Sabadell defensa que és possible una altra manera de fer política que, de fet, és imprescindible per recuperar la política com a activitat a favor dels serveis públics i com a espai per generar propostes per fer progressar la nostra societat.

L’Entesa ofereix un espai independent per a totes les persones que volen exercir activament el dret de ciutadania, més enllà de la restringida participació de votar cada quatre anys. Un espai on fer propostes, suggeriments, crítiques i on tothom es pot implicar en primera línia. Un espai que vol superar les tradicionals dinàmiques dels partits polítics clàssics, que sovint tenen la presa de decisions allunyada de la nostra ciutat i que han acabat esdevenint una mena de franquícies.

El projecte de l’Entesa és eminentment sabadellenc i vallesà. Es basa en una manera de treballar que parteix de la proximitat que aporta el coneixement de la ciutat, els contactes periòdics amb les entitats i les aportacions que fan molts ciutadans i ciutadanes que saben què volen per a la seva ciutat. Un treball que té referents també en altres municipis del Vallès amb qui ens coordinem a les Candidatures Alternatives del Vallès – CAV.

El projecte de l’Entesa s’ha anat construint dia a dia durant dotze anys, a partir d’un treball rigorós, propositiu, honest i transparent, i actualment és un projecte plenament consolidat. Rigorositat perquè plantegem alternatives a les iniciatives del govern després d’estudiar-les a fons per tal de millorar-les pensant en l’interès comú i en la ciutat. Propositiu perquè fem contínuament aportacions per aconseguir una ciutat amb més serveis i més qualitat de vida i amb una gestió racional dels seus recursos pensant únicament en els interessos de la ciutat. No en va, som el grup municipal que hem fet més propostes i hem presentat més al·legacions i suggeriments en tota la legislatura. Honestedat, perquè ens devem únicament a la ciutat i a les persones que ens han fet confiança i perquè ens regim per un codi ètic i de conducta i fem un constant exercici de transparència publicant al nostre web totes les propostes i documents i donant compte públicament en la presentació de la memòria anual.

En aquests anys hem après molt sobre Sabadell i hem conegut més a fons les diferents realitats socioeconòmiques i els diferents col·lectius que conformen la nostra ciutat, i paral·lelament hem anat consolidant un model de ciutat per a Sabadell. L’Entesa ha esdevingut un referent en la política municipal, sabem quines són les prioritats de la ciutat i, avui més que mai, estem convençuts de què el projecte que defensem és l’opció més beneficiosa per a Sabadell, una opció feta des de la ciutat i per a la ciutat.

[Publicat al Diari de Sabadell, 17/11/2010]

dilluns, 8 de novembre del 2010

L'estrany concepte de paritat del govern municipal

El Comitè de Seguretat i Salut Laborals de l'Ajuntament de Sabadell és, com tota la resta de comitès de Seguretat i Salut Laborals, un òrgan col·legiat participatiu, de caràcter paritari. Amb aquesta definició s'entén que les dues parts -treballadors/es i Ajuntament- són iguals en nombre i en drets, són igualment importants i han de gaudir de la mateixa consideració.

Però no és així. El govern municipal ha tirat pel dret i ha promogut una reforma del reglament que merma la paritat. Una reforma que va ser aprovada únicament amb els 7 vots de l'Ajuntament i que va rebre el vot contrari dels 5 delegats de CCOO i l'abstenció del delegat d'UGT que va assistir i l'absència de l'altre. Per tant, és únicament la part de l'empresa -l'Ajuntament- la que ha decidit desvirtuar la filosofia de la paritat que impregna la creació d'aquests comitès, que precisament busquen evitar la confrontació.

En la seva defensa, el regidor del PSC Joan Manau, va argumentar que el govern ha de governar i que no sempre és possible el consens. I en això li dono la raó, ves per on, però no és excusa per forçar la modificació d'aquest reglament per la via executiva, com si vingués d'un dia. Talment semblava que el regidor Manau insinuava que si no s'aprovava aquest canvi la governabilitat de la ciutat estava paral·litzada!

Les demandes de deixar-ho sobre la taula per continuar la negociació entre les parts que vam formular diferents grups de l'oposició no van tenir èxit i finalment el ple va aprovar inicialment el nou reglament únicament amb els vots del PSC, l'abstenció del PP i el vot contrari de la resta del consistori.

Sorprén, doncs, aquesta obstinació en canviar el reglament passant per alt l'oposició de gran part del Comitè i de mig consistori, especialment quan estem parlant de la protecció dels treballadors i treballadores, que se suposa - almenys la llei així ho planteja- que és un interès comú.


diumenge, 31 d’octubre del 2010

L'aposta municipalista: per què fem el pas a la política local?

Aquest és el títol d'un article que recull la meva intervenció en les jornades "Construint municipi des dels moviments socials. L'aposta municipalista del teixit ciutadà 30 anys després de les primeres eleccions locals", que les Candidatures Alternatives del Vallès, amb el lideratge valent de l'Altraveu, van celebrar a Castellar del Vallès l'abril de 2009.

Deia llavors que la pregunta que en feien, per què fem el pas a la política local, tenia una primera resposta que per mi era evident: que els motius són bàsicament els mateixos que ens han portat a treballar en el món associatiu en diferents tipus d'entitat: veïnal, estudiantil, ecologista... Que els meus motius són l'aspiració a millorar la qualitat de vida i els serveis, la reivindicació d'un determinat model social i urbanístic, la indignació davant de la manera de fer dels que ens governen i la voluntat de denunciar tot el que no ens agrada i, sobretot, d'oferir alternatives.

Així comença el meu article a la publicació que recull tot el que es va dir en aquelles jornades, una publicació que, entre altres coses, serveix per fer entrar les CAV a les biblioteques i trencar així un buit que no feia justícia als pioners del 79, el COP de Ripollet, ni a totes les candidatures que han anat sorgint en els darrers quinze anys al Vallès i que han demostrat que és possible una altra manera de fer política.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Manipulació

Que els instruments de participació ciutadana són absolutament inoperants i ineficaços a Sabadell és una realitat prou coneguda. Una inoperància que és deliberada, que respon a l'objectiu d'utilitzar els consells sectorials i altres organismes com a espai de legitimació de la política del govern municipal i no pas com a marc per al diàleg i la deliberació. Així, les reunions dels consells de districte, per exemple, esdevenen una mena de cinema en què el govern explica presentacions powerpoint i les entitats hi assisteixen com a mers espectadors. No s'espera altra cosa de la seva presència.

Ara bé, hi ha vegades que fins i tot es traspassa aquesta ratlla de la inoperància i s'entra en un terreny molt més fosc, el del xantatge a les entitats, que han de triar entre signar una declaració a favor del Quart Cinturó i continuar així en la llista dels bons, o bé no signar-la i veure el seu nom en una llista negra.

Aquesta ratlla s'ha traspassat aquesta darrers dies de manera barroera, pressionant les entitats de la ciutat per tal que donessin suport a una declaració escrita des d'alcaldia, sense cap tipus de debat previ, que no recull les diferents sensibilitats representades al consistori ni al teixit social, una declaració que el PSC no s'ha atrevit a portar al ple municipal per tal que fos debatuda públicament.

L'alcalde no les deu tenir totes quan ha de recórrer a estratagemes d'aquest tipus per aconseguir suports.

divendres, 15 d’octubre del 2010

El canvi real?

Cada cop que veig el candidat Montilla en alguna imatge de la seva precampanya amb el lema "El canvi real" penso que deu estar molt mal assessorat. No dec ser la primera ni l'última que pensa que és un lema del tot desencertat per a un senyor que actualment és el president de la Generalitat. És a dir, és -simplificant una mica, no m'ho tingueu en compte- qui té a les seves mans la possibilitat de canviar (o no) les coses. I de canviar-les en un sentit o en un altre.

Perquè, a veure, què és el canvi? És bo el canvi? Sens dubte, en el context electoral, el concepte "canvi" és interpretat com a positiu. Aquesta és l'única cosa que pot explicar l'obsessió dels assessors del candidat Montilla per estendre pel territori la imatge del canvi. Però, pot ser precisament l'opció que representa continuïtat la que es vesteixi de canvi?

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Consorci Òpera: l'art de signar convenis que no diuen res

El passat dimarts el ple municipal va aprovar inicialment el conveni i els estatuts del nou Consorci Òpera a Catalunya, un acord que l'endemà ja es va escenificar amb l'acte de signatura protagonitzat pel Conseller Joan Manuel Tresserras i l'alcalde Manuel Bustos.

El nou consorci, que reconeix el paper històric que ha jugat la producció operística a Sabadell, té com a objectiu desenvolupar el Centre de Producció Territorial Òpera a Catalunya. M'inquieta terriblement, però, l'article 10 del conveni, que, sota el títol "Adscripció de recursos", es refereix únicament als "mitjans humans, físics i tècnics" de l'Ajuntament, però no contempla que la Generalitat hi aporti cap tipus de recurs.

Això sí, les fotos ja estan fetes i s'han generat uns quants titulars triomfalistes. S'ha publicat que ara "el pressupost està garantit" o que "això suposarà estabilitat econòmica". A mi que em perdonin, jo no veig per enlloc ni pressupost ni estabilitat. Deu haver molts compromisos verbals d'un govern que, d'altra banda, ja té les maletes mig fetes, perquè d'escrits no n'hi ha cap. Només un conveni de dues pàgines i contingut escàs. Si això és el que garanteix el futur de l'òpera a Catalunya, malament rai!

La Mirna i tota la gent que treballa per l'òpera a Sabadell es mereixen alguna cosa més.

dijous, 30 de setembre del 2010

Quart Cinturó: tot s’hi val?

[Article d'opinió d'Isidre Soler i Virginia Domínguez - Regidors del Grup Municipal d’Entesa per Sabadell]

Forçat pel calendari electoral, el Ministerio de Fomento ha tret a exposició pública l’Estudi informatiu del Cierre de la autovía Orbital de Barcelona, o sigui el Quart Cinturó, entre Terrassa i Granollers. Es posa així de manifest el veritable caràcter d’una autovia dibuixada i promoguda des de Madrid.

L’intent d’imposar el Quart Cinturó sigui com sigui ha comportat que aquest avantprojecte s’hagi tramitat de manera absolutament fraudulenta, en no haver respectat els tràmits legals necessaris, malgrat el Ministerio de Medio Ambiente havia declarat a l’abril de 2010 la caducitat de l’avaluació ambiental que s’havia fet l’any 2004. Des de llavors s’han succeït importants canvis en l’àmbit legislatiu i de planificació que afecten directament al projecte i que requeririen un nou procediment d’avaluació ambiental.

La vulneració de la legalitat impulsada i justificada des del govern central, però també des de Catalunya, amb les greus declaracions del conseller Joaquim Nadal avalant el frau, o la negativa d’alguns ajuntaments, com el de Sabadell, a reclamar una nova avaluació ambiental, fa palès que volen imposar aquesta via a qualsevol preu, encara que sigui menyspreant el territori i la legalitat.

L’Estudi informatiu també ha posat fi als intents de confondre l’opinió pública amb eufemismes, com ara denominar-lo Ronda del Vallès. L’avantprojecte deixa clar que el Ministerio de Fomento no pretén construir infraestructures per vertebrar el territori metropolità, sinó per fomentar encara més el trànsit de vehicles. Per als defensors del Quart Cinturó, el Vallès és tan sols un corredor de pas entre el sud de la península i la frontera francesa.

Amb aquest concepte, el Quart Cinturó travessa de manera sagnant tot el Vallès, des de Terrassa fins Marata, destruint al seu pas els camps i boscos de Can Bon Vilar, Ca n’Ustrell i Mas Canals, el Torrent de Colobrers, Can Moragues i els boscos de Togores i Can Vilar, per continuar malmetent els sistemes del RiuTort i els boscos de Can Canyameres on s’endinsa cap els conreus de Sentmenat i de Caldes, fins les planes agrícoles del Vallès Oriental.

La destrucció d’aquests espais tan emblemàtics com imprescindibles per a mantenir la biodiversitat del Vallès tindria uns costos ambientals, socials i territorials inassumibles. La construcció del Quart Cinturó comportaria en un termini no llunyà un augment de la pressió urbanitzadora fins fer desaparèixer els darrers espais lliures de la plana. El procés de transformació del territori seria similar al que ha patit la zona de la B-30.

El més greu és que tot i aquesta destrucció el Quart Cinturó no resoldria els principals problemes de mobilitat que té el Vallès i la regió metropolitana, tal i com avalen diferents estudis de mobilitat. Al contrari, els prop de 1.500 milions d’euros que costaria la seva construcció no s’invertirien en altres prioritats i altres infraestructures realment necessàries per millorar les comunicacions.

La millora de les comunicacions no passa per construir el Quart Cinturó, sinó que passa per reduir la mobilitat basada en el vehicle privat i potenciar una veritable xarxa ferroviària de passatgers i mercaderies que doni servei a tot el territori i per gestionar millor les infraestructures existents adequant l’actual xarxa viària i retirant els peatges. És a dir, una mobilitat basada en criteris de sostenibilitat i de respecte pel territori que faci compatible les comunicacions amb la preservació dels espais naturals.

Hi ha alternatives. No s’hi val tot. No podem acceptar projectes tan destructius que hipotequin el futur del país.

Qui assumirà la responsabilitat d’haver destruït els darrers espais naturals del Vallès; d’haver col·laborat a malmetre el medi i la salut pública; d’haver gastat tants diners públics en una obra que no resol les necessitats de mobilitat? Les organitzacions polítiques, institucions i administracions que avalen el nefast projecte del Quart Cinturó reconeixeran algun dia aquests greuges?

Apel·lem a la responsabilitat política i ètica per no deixar a les generacions futures una ciutat, un Vallès i un país sense vida i sense futur.

[Publicat al Diari de Sabadell el 29/09/2010]

diumenge, 26 de setembre del 2010

Escenografia i Vapor Pissit

El govern municipal s'escuda en l'encàrrec a la Fundació Bosch i Cardellach d'un informe sobre el Museu Tèxtil per no pronunciar-se sobre la preservació de l'única instal·lació de selfactines que queda a Catalunya. En canvi, ja ha comunicat a la premsa més d'un cop que una part del Vapor Pissit acollirà un equipament per a la creació teatral.

Contraposen així patrimoni i memòria del tèxtil amb manifestacions culturals també molt arrelades a la ciutat, però, no ens enganyem, aquesta no és una controvèrsia entre les entitats del món del teatre i els col·lectius que vetllem per la preservació de les selfactines. És mes, m'atreviria a dir que les mateixes persones i entitats que tenen sensibilitat per conservar el patrimoni sabadellenc tenen la mateixa sensibilitat per altres manifestacions culturals, com ara el teatre.

No és incompatible, doncs, defensar la preservació per a les futures generacions d'un patrimoni d'abast nacional i atendre la legítima petició d'unes entitats que necessiten nous espais. Ara bé, cal que tot sigui al Pissit? No hi ha altres espais a la ciutat?

Aquesta falsa disjuntiva l'ha provocat el propi govern que persevera en seguir el camí més fàcil i que ara busca guanyar temps. Com si estigués anestesiat precisa corroborar si les màquines s'ho valen, fent oïdes sordes de les peticions dels professionals del sector tèxtil, que clamen per la seva conservació in situ. Però, alhora, converteix les entitats del món del teatre en cómplices d'una decisió prou lleugera com per destruir un escenari amb peces úniques i una escenografia immillorable.

dijous, 16 de setembre del 2010

El Vapor Pissit en perill

[Article publicat al Diari de Sabadell del 15/09/2010]

El Vapor Pissit, la primera gran fàbrica que va tenir el Sabadell industrial del XIX, és encara una realitat que, a més, acull maquinària molt valuosa. Tanmateix, sorprenentment tan sols està garantida la preservació d’una part d’aquest vapor: la nau del c. del Sol, que està protegida pel Pla Especial del Patrimoni de Sabadell – PEPPS. Sobre la resta, per exemple una nau que data de 1846, el PEPPS només obliga a documentar-ho, és a dir, es pot enderrocar i aquí no ha passat res.

Enderrocar una part del Pissit o alterar-la greument significaria una pèrdua irreversible per al nostre patrimoni històric i cultural, la pèrdua de l’únic conjunt d’aquestes característiques que conservem a la ciutat, que compta amb un element rellevant: el seu pati de drapaires entre les dues naus. Un conjunt que també és singular a Catalunya i que permet explicar com era una fàbrica tèxtil i com funcionava.

L’Entesa per Sabadell reivindica que el conjunt del Vapor Pissit es destini a la creació del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, tal com preveu el Pla museístic aprovat l’any 1997. Però, fins i tot acceptant que el vapor pogués tenir altres usos, cal garantir la conservació de la seva singularitat, és a dir, que el conjunt del Vapor Pissit es preservi íntegrament. Perquè, sens dubte, el valor del conjunt és superior al de cada element tractat de forma aïllada.

La inquietud pel futur d’aquest vapor únic ens va moure a presentar una moció en el ple municipal del mes de setembre, que proposava acordar la protecció de la totalitat d’aquest conjunt fabril i iniciar-ne la tramitació per recollir-la en el PEPPS. Malauradament, un cop més es va posar de manifest la manca de sensibilitat i el desinterès pel patrimoni del govern del PSC que s’hi va oposar amb arguments insòlits pel seu baix nivell.

En primer lloc, el regidor de cultura, Sr. Lluís Monge, va fugir d’estudi tot afirmant que l’equip de govern no faria cap actuació per “no posar en risc el Pissit” mentre no es conegués el resultat dels estudis encarregats a la Fundació Bosch i Cardellach sobre el Museu Tèxtil. Unes paraules que, paradoxalment, apunten que protegir el Vapor Pissit és posar-lo en risc.

En segon lloc, el sr. Monge va fer servir una argumentació impròpia d’un representant públic: senzillament va negar que el ple municipal pogués instar a la protecció d’un element patrimonial. És a dir, el regidor de cultura, que té entre les seves responsabilitats la de vetllar pel patrimoni històric i cultural de la ciutat, va reduir a una qüestió merament tècnica qualsevol decisió en aquest sentit. Va anul·lar la capacitat del ple municipal, del consistori, per expressar la voluntat política de preservar el patrimoni de la ciutat. El sr. Monge va fer gala de desconèixer o de menystenir les funcions i les responsabilitats dels representants públics i del ple municipal com a màxim òrgan decisori a la ciutat.

El patrimoni de la ciutat i concretament el Vapor Pissit es mereix una mica més de respecte. El Vapor Pissit, que exemplifica el sector industrial més potent que ha tingut mai Sabadell, que l’ha fet créixer com a ciutat, ha de perviure com a mostra d’aquell impuls econòmic, com a símbol d’una indústria on van treballar molts sabadellencs i sabadellenques i que va ocupar milers de persones de Catalunya i d’altres terres.

El Vapor Pissit no podrà exemplificar res si no conserva el seu pati de drapaires, al voltant del qual estan disposades les dues llargues naus paral·leles, la sala de calderes, la xemeneia, i els dipòsits d’aigua. Si no es preserva el conjunt i s’arriba a enderrocar el que actualment no està protegit serà un vapor escapçat, una construcció sense sentit. Així doncs, el futur del Vapor Pissit està en joc i no s’hi valen mitges tintes.

[Fotografia d'Isidre Soler]


diumenge, 12 de setembre del 2010

Desnonaments: un debat esquerra-dreta

Malgrat tots els mitjans ho han destacat, no va ser ni l’absència de l’alcalde i ni l’ús del vot de qualitat el més rellevant del darrer ple municipal. El sistema preveu la substitució accidental de l’alcalde pels seus tinents o tinentes d’alcalde; el fet que no hi fos al Ple és excepcional, però anecdòtic. I pel que fa al recurs del vot de qualitat, no hi va haver cap emoció, es va confirmar el que ja fa temps que sabem: el pacte per dalt o per baix del PP amb el PSC, del qual la veritable notícia seria saber-ne el preu.

No, al meu parer, el fet més rellevant va ser el debat a l’entorn d’una proposta per obtenir informació sobre els desnonaments que es produeixen a la ciutat i que s’estan incrementant de forma inquietant, però que, tanmateix, no sembla pas que preocupin excessivament al govern municipal.

El govern Bustos va permetre que una senzilla proposta demanant informació periòdica i debat sobre possibles solucions no prosperés, aliniant-se amb CiU i el PP. El PSC adduint que ja es fa una intensa activitat preventiva; CiU apel·lant al caire privat dels desnonaments.

Un debat esquerra-dreta en tota regla, per si algú dubtava de les clares línies que ens separen, els uns parlant de polítiques socials, de conèixer per poder fer propostes, per poder actuar; els altres refugiant-se en la privacitat de les transaccions econòmiques i en la llei hipotecària. Unes línies que van esdevenir un nou mur per enderrocar: mirar cap a una altra banda, ignorar la realitat de les famílies amb risc de desnonament, obviar la realitat de la ciutat.

dilluns, 30 d’agost del 2010

L'aranya no fa vacances

Observeu! L'aranya no fa vacances. Malgrat haver deixat regents amb plens poders per cuidar la teranyina, està present arreu, com a diva omnipotent, a totes les presentacions públiques de la xarxa. Es passeja, es deixa veure, esbossa un somriure, mostra la seva cara més amable mentre observa, sempre atenta, tot el que passa al seu voltant, buscant noves preses. El teixit és delicat, cal mimar-lo, estar alerta, qualsevol estrip pot generar terribles amenaces.

Fa veure que deixa fer a la seva prole, però, tanmateix, l’aranya no descansa. No les deixa soles al niu ni  permet que campin lliures pel teixit de la sedosa espiral: les adula, les premia, les mima. Però, compte!, sempre busca la justa vibració del filament. No es poden sentir menyspreuades, però tampoc han de ser prou fortes per embolcar pel seu compte, de ser així la seva supervivència perillaria. I és que, com diu la dita, l’aranya sap més per vella que per ser aranya.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Què hem fet amb el teu vot

El final del curs polític és també el temps de les valoracions i de fer balanç de la feina feta, dels èxits aconseguits i, també, dels molts i molts temes que queden pendents per al proper curs. A l'Entesa per Sabadell aquesta valoració es converteix també en un tríptic que, amb el títol Què hem fet amb el teu vot?, és una síntesi de la Memòria del Grup Municipal.

Podrieu pensar que és un producte propagandístic més, però al darrera d'aquest tríptic hi ha molt més, hi ha el compromís del Grup Municipal de l'Entesa de retre comptes a la ciutat i, sobretot, de fer un retorn als nostres votants perquè sàpiguen quines actuacions hem pogut dur a terme gràcies a la seva confiança.

Aquesta pràctica, la del retorn honest a la ciutadania, hauria de formar part de la bona praxi en el món de la política. En primer lloc com a exercici ètic dels càrrecs electes que han d'actuar amb transparència, però també per involucrar més els ciutadans i ciutadanes en les polítiques que els afecten dia a dia i per fugir de la sensació de què només els preguntem què n'opinen un cop cada quatre anys, quan ens barallem pels seus vots.

dilluns, 12 de juliol del 2010

La sentència de l'Estatut: el final del peix al cove

No fa gaire, només tres o quatre anys, la major part de la gent, a Catalunya, era partidària del nou estatut. Molts el trobaven fluix, defensaven que es podia haver avançat més, però, escolta, al final s'imposava el sentit pràctic i el peix al cove.

Però aquest temps d'espera de la sentència del Tribunal Constitucional ha posat en crisi el sentit pràctic i la multitudinària manifestació de dissabte en dóna fe. I segurament no és tant pel contingut de la sentència, que ja es veia venir, sinó pel ridícul espectacle del tribunal, i per la utilització que n'han fet el PP i el PSOE per fer campanya fora de Catalunya. 

El cas és que Catalunya diu prou, diu estat propi, diu independència, com no ho havia dit mai. El cas és que, paradoxalment, ha estat l'espectacle de la constitucionalitat el que ha impulsat l'independentisme ampli. Ha impulsat que la gent surti al carrer, passant per davant dels representants polítics que encara estaven estudiant si el peix del cove s'ho valia.

El dubte és si el Tribunal Constitucional era conscient de l'efecte pervers de l'espera i de la sentència. Si no ho eren, està clar que viuen d'esquena al que passa al carrer. Si ho eren, potser es tractava de posar problemes  a alguns partits, que, superada la polèmica de la capçalera, ara tenen sobre la taula una missió complexa: recol·locar-se en un escenari que ha canviat i adequar el seu discurs per intentar atrapar la societat. No sé pas si se'n sortiran.

[Imatge de David Datzira]

dimecres, 30 de juny del 2010

La hipocresia del fet metropolità

El concepte no és pas meu. Va ser la diputada Dolors Clavell qui en va parlar en el cicle sobre "Sabadell i la futura àrea Metropolitana de Barcelona" que organitza l'Ajuntament. Ho comparteixo. En aquest debat (o precisament per la manca de debat real) es fan contínues referències al fet metropolità, però alhora és evident que ja va bé que tot segueixi com fins ara.
El més preocupant, però, és que, en la mateixa sessió, el propi secretari de la Mancomunitat de l'AMB, Sebastià Grau, va reconèixer que en cap moment no s'ha posat sobre la taula seriosament el debat sobre l'abast de l'Àrea metropolitana. La llei passa de puntetes pel problema dels límits, el més complex d'abordar, i busca una solució fàcil: integrar en la nova AMB tots els municipis que actualment formen part d'alguna de les tres entitats metropolitanes.

Malament anem si una nova administració és fruit de la suma d'altres ent, sense reflexionar sobre la influència real de Barcelona sobre la resta de municipis, sobre les implicacions de traçar la línia esquarterant el Vallès, sense visió estratègica, o, com plantejava el director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Llobet, sense avaluar el buit que produeix l'AMB sobre el terç de la regió metropolitana que queda fora, sense òrgans de govern ni Pla Director Urbanístic.

Voldria pensar que algú, durant el procés de redacció i tramitació de la llei ha reflexionat sobre aquests aspectes, ha avaluat els pros i contres i ha decidit que cal crear una nova administració per gestionar millor determinats serveis a la ciutadania. Voldria pensar que després d'estudiar curosament cada element ha conclós que cal posar la ratlla al carrer Berenguer el Gran: al Sud Barberà, del Vallès, municipi de l'AMB, al Nord Sabadell, fora de l'AMB. Voldria pensar-ho, però no tinc cap evidència per pensar que ha estat així.

diumenge, 20 de juny del 2010

Austeritat i càrrecs de confiança

Apel·lant a l'austeritat, el govern del PSC eliminarà tres places de càrrecs de confiança. Si això és molt o poc depèn de la concepció que té cadascú sobre com hauria de ser l'estructura municipal. I pel meu gust els 20 comissionats, directors d'Àrea, coordinadors i altres càrrecs nomenats a dit i amb sous desorbitats són un excès tant pel que significa pressupostàriament, com pel fet que formen part d'un model d'Administració que menysté els mèrits professionals i només valora l'obediència amb criteris partidistes.

Però, a més, no és del tot cert que s'eliminin tres places. Una, la de gerent del Conservatori, ja va desaparéixer fa un mes i llavors el govern va argumentar que ho feia perquè ja no era necessària aquesta figura (de fet, mai no ho havia estat i l'hem tingut durant set anys), sense fer cap consideració pressupostària. És més, com recordareu, la seva intenció no era pas estalviar, sinó crear un nou comissionat.

Una altra plaça, la de Comissionada de Nova Ciutadania, desapareix de la plantilla eventual però aterra en la plantilla de funcionaris en una nova plaça de Cap de Servei de Convivència i Nova Ciutadania, de lliure designació, que ocuparà sense cap mena de concurs o oposició la mateixa comissionada, que casualment és funcionària.

El darrer cas, el del Comissionat de Medi Natural, és efectivament una amortització que aparentment no es recol·loca enlloc i que sí que sembla obeir a criteris d'austeritat, però ves a saber si el seu ocupant, que és funcionari d'una altra administració ja tenia previst marxar a passar les vaques magres fora de Sabadell.

dimarts, 15 de juny del 2010

El tastet d'oficis tanca la persiana

Fa pocs dies va tenir lloc l'acte de cloenda del programa de Coneixement d'oficis que, per entendre'ns, és una mena de tastet que fan alumnes de 15 i 16 anys per apropar-se al món laboral i tenir més elements per decidir què volen ser quan siguin grans. Aquest és un programa que gaudeix de molta acceptació i amb resultats molt positius en nois i noies que viuen un moment de dubte o desorientació pel que fa a la seva formació.

Fins aquí tot correcte. El que sobta, però, és que les notícies sobre l'acte de cloenda estiguin plenes de referències positives sobre el programa i les seves virtuds i, en canvi, ignorin completament que aquest haurà estat probablement el darrer acte de cloenda, perquè el programa està afectat per les retallades del Govern de la Generalitat.

Així doncs, la dependència de la subvenció externa posa en perill un programa que és innovador i, sobretot, que compleix els seus objectius i orienta cap a la professionalització un col·lectiu de joves que, d'entrada, no està  massa motivat pels estudis. I tancar la persiana precisament en temps de vaques magres, quan és encara més difícil accedir al mercat laboral, significa també tancar una porta més a aquest col·lectiu.

Em pregunto si la Generalitat es dedica a passar la tisora per tot arreu sense fer més valoracions o si tenen un absolut desconeixement dels bons resultats del tastet d'oficis. Mentre bones iniciatives com aquesta es deixen perdre, probablement totes les administracions seguiran fent discursos sobre la necessitat d'apropar els joves a la qualificació professional i el món laboral. La realitat va en sentit contrari.

divendres, 4 de juny del 2010

Especialistes en càrrecs de confiança

Aparentment, el govern municipal -especialista en crear càrrecs de confiança- es veia capaç de combinar el discurs de l'austeritat i de les tissores, amb la creació d'un nou comissionat, és a dir, un càrrec de direcció política no electe, col·locat a dit.

Probablement esperaven que el nou comissionat passés inadvertit entre altres elements de l'enèsima modificació de plantilla, però no va ser així, s'ensumava la polèmica. A última hora, uns minuts abans del ple municipal, van rectificar i van excloure de la proposta el nou càrrec. Vaig pensar que havien pres consciència de la gravetat de la crisi i de l'escarni que suposava inventar un nou comissionat mentre retallaven les nòmines del personal municipal.

Però anava errada. Algunes informacions apunten que va ser el propi afectat -potser en un rampell de dignitat- que va decidir renunciar al premi.

Conclusió evident: la nova plaça no responia a una necessitat de la plantilla... o no van saber trobar cap altre candidat?

dijous, 27 de maig del 2010

Creure, saber, pensar

Fa algunes setmanes, el candidat Montilla va protagonitzar una campanya publicitària amb el lema "Segueixo creient". A banda de què, en català, creure vol dir obeir, aquest "creure" inevitablement remet a una qüestió de fe, és a dir, no es basa en arguments, sinó en doctrina.

L'abisme entre creure i pensar l'exemplifica molt bé una resposta de  l'historiador Pierre Vilar en una entrevista. Quan li van preguntar si creia que Catalunya és una nació va respondre "No, no ho crec. Ho sé. Creure-ho seria una qüestió de fe, irracional. Saber-ho és el fruit de l'estudi científic d'una realitat històrica, social, econòmica...".

Creure és un fet igualment irracional en el món de la política, però saber és el fruit del coneixement de la realitat i de les problemàtiques de la societat, és el fruit del pensament crític. El coneixement és el que aporta material per elaborar conviccions i per formular propostes des de la racionalitat. Així doncs, millor deixem les creences en l'esfera personal i quan fem de polítics ens dediquem a pensar.

dijous, 20 de maig del 2010

El viatge

El Casal Pere Quart acull aquests dies l'exposició "Viatge a Tatinutropo", un suggerent itinerari, organitzat pel Consell Comarcal, que pretén que els visitants ens posem a la pell de les persones migrants i, ja de pas, desmuntem alguns dels nostres prejudicis i estereotips.

Aquest Tatinutropo, que es pot llegir de dreta a esquerra com a oportunitat, simbolitza una ciutat de destí del viatge del migrant, sobre la qual hi ha posat moltes expectatives, però també inquietuds, i això passarà amb la feina, amb els veïns o amb els companys de viatge.

La idea és bona, busca l'empatia del visitant, li dóna la volta al procés i veu com a estranys als autòctons. I segur que provoca més d'una reflexió personal, però tinc la impressió que la provoca en les persones que ja estan prèviament disposades a fer la reflexió. El problema, doncs, continua sent com es provoca reflexió en les persones que mai no aniran a veure aquesta exposició i que, en canvi, estan convençudes de què als immigrants els hi regalen menjar, habitatge i places a les escoles bressol.

divendres, 14 de maig del 2010

El treball de l'aranya

Hi ha alguna cosa en la política local que recorda l'aranya del terrat. A la zona assolellada, des d'on domina tot l'esguard, l'aranya teixeix amb paciència per anar capturant les seves víctimes. Els seus fils, prims i delicats, passen desapercebuts i així atrapa els benintencionats. D'altres es deixen seduir pels reflexes suaus i platejats del filament, hi veuen una oportunitat que cal aprofitar.

L'aranya, mica en mica, amb perseverança, va convertint el no res en petits embolcalls endolcits, on predomina el color amorf que impregna la trama. Múrria, de sobte albira una doble oportunitat. Si pot teixir, ràpidament, una nova teranyina, encara podrà repetir-la abans no comenci la propera temporada, quan la seva presència serà qüestionada. Però és prou llesta i sap que no pot abastar tota sola el nou espai, busca col·laboració. Genial! Acaba el teixit a temps i, a més, es nodreix d'algun ajudant despistat. Finalment només li ha calgut embetumar la seva xarxa amb paraules amables i esperar.

Us pot semblar estrany, però aquesta és la idea que em va venir al cap quan vaig sortir de la primera edició de la Nit de la Cultura. Una proposta interessant farcida d'incongruències en el temps.

dimecres, 5 de maig del 2010

Responsabilitats polítiques

El cas dels habitatges per a gent gran de Sant Oleguer i la seva pèssima gestió ha estat objecte d’una àmplia atenció política que s’ha traslladat a diversos plens municipals, així com de gran quantitat de comunicats, rodes de premsa i articles d’opinió. També ha suscitat l’interès ciutadà en conèixer que un servei públic ha concentrat un percentatge d’irregularitats espectacular i que el govern municipal no ha fet front a aquesta realitat.

Ara, després de set mesos d’investigació, la fiscal ha emès la seva resolució que implica l’arxiu del cas. Aquest fet ha generat una roda de premsa del conjunt del grup municipal socialista, encapçalada per l’alcalde, Manuel Bustos, i la regidora de Serveis Socials, Maria Ramoneda, que curiosament s’havien mantingut en silenci durant tot aquest temps malgrat la insistent reclamació de què donessin explicacions del perquè s’havien produït les irregularitats. L’alcalde i la regidora han fet un discurs victoriós i del tot fals, pretenent donar la sensació que la gestió de Sant Oleguer va ser exemplar, ignorant interessadament, però, que la fiscal ha constatat diferents tipus d’irregularitats que afecten setanta expedients, que és més de la meitat dels expedients. És a dir, la fiscal conclou que en el 60% dels casos hi ha hagut irregularitats i, a més, afirma que no es va seguir el procediment correcte. Un veritable escàndol.

Des del primer moment que vam conèixer aquest cas, l’Entesa per Sabadell ha parlat d’irregularitats administratives i de procediment i ha reclamat l’assumpció de responsabilitat polítiques. Hem manifestat reiteradament que les possibles responsabilitats penals formaven part de la tasca de la fiscal i que s’havien de desvincular completament de les responsabilitats polítiques.

Així doncs, després de conèixer la resolució de la fiscal, no podem fer res més que continuar reclamant una explicació a l’alcalde i, sobretot, que sigui conseqüent i depuri responsabilitats per les greus irregularitats que ja vam constatar des de l’Entesa fa mesos i que ara han estat del tot confirmades per la investigació fiscal.

No s’hi val amagar el cap sota l’ala, com ha fet fins ara l’alcalde, i tampoc no s’hi val intentar fer passar gat per llebre, pretenent que la gent s’empassi que la resolució de la fiscal neteja el bon nom de la regidora i la seva gestió. La ciutadania es mereix conèixer perquè el govern va actuar de manera tan irresponsable a l’hora d’adjudicar uns habitatges públics. L’alcalde ha de prendre decisions, ha de demanar disculpes per no haver garantit un procés d’adjudicació just i transparent i determinar quins han estat els responsables de la mala gestió del procés d’adjudicacions. Ha de moure fitxa, ha d’assumir responsabilitats. 

Sabadell, 29 d'abril de 2010
[Publicat al Diari de Sabadell el 5 de maig de 2010]

divendres, 30 d’abril del 2010

Posada en escena

Després de set mesos d'investigació sobre les adjudicacions d'habitatges del Complex de Sant Oleguer, la fiscalia de l'Àrea de Sabadell ha resolt arxivar el cas perquè no considera que hi hagi indicis de delictes penals.

La reacció immediata del govern del PSC ha estat convocar una roda de premsa del conjunt del govern, encapçalada per l'alcalde Manuel Bustos i la regidora de Serveis Socials, Maria Ramoneda, per celebrar el que, aparentment, consideren una victòria. 

Tanmateix, pel que he pogut llegir als mitjans de comunicació, tant l'alcalde com la regidora devien oblidar comentar el gruix de la resolució de la fiscal, que detalla les irregularitats del procediment que afecten al 60% de les adjudicacions pel que fa a l'incompliment de requisits i fa émfasi en el fet que mai no es va constituir l'òrgan de valoració i admissions previst en les bases aprovades pel ple.

Així doncs, la posada en escena de l'alcalde i el seu govern no és res més que això, una escena, una maniobra per fer creure a la ciutat que han obtingut una victòria i que oculta les conclusions a les que ha arribat la fiscal: el conjunt de la gestió va ser irregular. Aquest camí que ha pres l'alcalde fa que cada dia sigui més difícil que assumeixi la seva responsabilitat i la del govern que presideix. Ara ja no només hauria de reconèixer els errors en la gestió i depurar responsabilitats; ara també hauria de rectificar i admetre que la roda de premsa va ser una farsa.

dissabte, 17 d’abril del 2010

El fet de comunicar

Després de gairebé tres anys, després de més de quaranta plens, encara em sorprenc sovint quan veig l'endemà les cròniques en els mitjans de comunicació o quan algú m'assegura que no ha llegit enlloc les coses que li explico. Tanmateix, sóc molt conscient de què és impossible traslladar el conjunt dels temes i dels posicionaments que es donen durant les cinc hores que acostuma a durar el ple, fer-ho seria una pallisa descomunal, com ho deu ser escoltar-ho en temps real per internet.

Així doncs, penso que és absolutament impossible que un ciutadà es faci una mínima idea del que hem viscut en un ple, o del que s'ha aprovat, a partir del resum que pot trobar a la premsa. Moltes vegades, el més destacat acaba sent la frase més dissonant, s'expliquen les coses en un ordre diferent al que passen o s'atorga més relleu al tema que ha dilatat més els debats, que no forçosament és el que tindrà més impacte a la ciutat.

Ja sé allò de què la notícia és que l'home ha mossegat al gos i no a l'inrevés, però estem parlant de mitjans d'abast local que, a més de comunicar, aporten un valor afegit de proximitat. I en aquest context, la notícia sobre l'home que ha mossegat el gos hauria de travar-se amb la de la notícia plana, aquella que no suscita cap mena de polèmica, però que tindrà efectes directes sobre la ciutadania.

No sé pas com es fa, no sóc professional de la comunicació, i possiblement em direu que és massa utòpic pensar que un ciutadà s'hauria de poder informar sobre les vicissituds del ple a través dels mitjans de comunicació. Potser sí que ho és, i potser, per viure de prop les limitacions del fet de comunicar, el millor seria que tothom es fes el propòsit, si més no un cop a la vida, d'anar a un ple municipal i en tregués les seves pròpies conclusions.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Vacances Gent Gran

Des dels anys noranta, l’Ajuntament de Sabadell organitza un programa de vacances per a la gent gran, que inicialment tenia el doble objectiu de fomentar el coneixement i la relació social entre persones grans de diferents barris de la ciutat i permetre gaudir d’uns dies de descans a persones amb pocs recursos econòmics. Era, per tant, un programa eminentment social, dissenyat des dels Serveis Socials municipals per atendre un sector concret de la població que no es podia permetre anar de vacances.

Amb el pas dels anys, el govern del PSC ha anat transformant aquest programa fins que pràcticament no conserva res de la seva essència inicial. Per exemple, s’han anat encarint les estades, incorporant destinacions més llunyanes que sovint incorporen bitllet d’avió. Així, ens trobem amb preus que arriben als 650 € per una estada de només 6 dies.

Hi ha hagut, doncs, un evident canvi d’objectius, una alteració de la consideració de vacances socials per convertir l’Ajuntament en un mer gestor de viatges que encarrega a una agència privada uns paquets turístics. Però, tanmateix, l’Ajuntament hi destina força diners. L’any 2009, per exemple, hi va destinar 170.000 € i l’any 2008 250.000 €, a més de dedicar-hi personal municipal. Està justificada aquesta despesa de diner públic per una activitat que ha deixat de ser un servei social?

Cal tenir en compte que les persones participants abonen entre el 87 i el 93% del preu de les vacances. És a dir, malgrat l’Ajuntament hi destina molts diners, aquesta aportació té una incidència mínima en el preu per als usuaris. D’altra banda, des de l’any passat es bonifica els participants que tinguin ingressos iguals o inferiors a l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), però aquesta bonificació únicament va beneficiar l’any 2009 el 5% dels participants, que van abonar el 50% del preu de les vacances.

El fet que només 284 de les 5.000 places ofertades estiguessin ocupades per persones amb ingressos baixos mostra que l’orientació d’aquest programa no és la correcta. Les persones amb pocs ingressos no es poden permetre accedir-hi, perquè els preus són massa alts, fins i tot estant bonificats. I, en canvi, les persones que hi accedeixen també podrien recórrer a les vacances de l’IMSERSO o als paquets turístics de les agències de viatges.

Ja fa temps que des de l’Entesa reclamem que aquestes vacances s’orientin a les persones que més ho necessitin que, al cap i la fi, haurien de ser els veritables destinataris d’aquest servei, però ara, en temps de precarietat econòmica, encara està menys justificat destinar diners públics a un programa que no té res de social.

També fa temps que venim denunciant la utilització propagandística per part del govern municipal, i de l’alcalde en particular, d’aquest programa de vacances, com també del cost que comporta els desplaçaments de l’alcalde i del seu seguici (regidora, tècniques, fotògraf, guardaespatlles, etc.) costos que acabem pagant tots.

Cal recuperar doncs la funció social del programa de vacances per a la gent gran, cal reorientar-lo per tal d’oferir uns dies de descans a persones que, si no és amb un programa molt subvencionat, mai no hi podrien participar. I no es tractar de destinar-hi més diners, sinó de gestionar-los adequadament, de buscar destinacions properes i econòmiques, i de subvencionar el 80% del cost d’un programa adreçat únicament a persones amb pocs recursos o en risc d’exclusió social.

Aquest és l’únic sentit que té que els diners públics, de tota la ciutadania, es destinin a vacances socials, que s’inverteixin en resoldre veritables necessitats i no en finançar campanyes propagandístiques del partit que governa.

[Publicat al Diari de Sabadell, 6/04/2010]

dilluns, 29 de març del 2010

Festivals

Terrassa compta amb un magnífic festival de Jazz, que el proper any celebrarà 30 anys; Cerdanyola amb un festival de Blues consolidat; i fins i tot Castellar del Vallès té la seva Setmana del Pallasso. Són tres cites que ja són referència, cadascuna en el seu àmbit, i que atreuen un públic fidel.

I Sabadell? Sabadell no ha trobat encara cap element prou sòlid i prou original per fer-se un espai en el món dels festivals. De fet, fa uns anys va fracassar un intent de fer teatre al carrer, que no podia competir amb Tàrrega. Sí que funciona, i prou bé, el festival estiuenc 30 nits, però aquest seria un altre model, la idea de tenir una activitat cada dia durant un mes, però de diferents disciplines i adreçades a una gran diversitat de públic. És un festival exitós, però no atreu més del 10% de públic de fora de la ciutat, és a dir, no és referència de res.

L'únic festival que sí que té aquest perfil és El més petit de tots, que se celebra al desembre i en el qual participen companyies molt solvents, però que té un petit problema: va adreçat al públic de 0 a 3 anys que, per motius obvis, no es fidelitza.

dimecres, 24 de març del 2010

PSC-PP, pacte ocult

Mai un pacte ocult ha estat tan evident per a qualsevol observador, però, tanmateix, el govern del PSC continua negant l’acord i el PP fugint d’estudi cada cop que hi ha un tema important sobre la taula. Però, si no hi ha pacte, encara és més alarmant la continua coincidència en la intenció de vot del portaveu del PP, Jordi Soriano, amb qualsevol de les decisions de l’alcalde Manuel Bustos.

Gairebé tres anys després de l’inici de la legislatura, l’alcalde Manuel Bustos continua trobant un respir en la comprensiva actitud del Partit Popular. Sempre que cal un cop de mà el portaveu, Jordi Soriano, està preparat i diligentment dóna un respir al PSC. Governar en minoria aparentment no suposa cap problema per un alcalde que sempre troba en el PP el suport que necessita. Ja són molts acords, molts pressupostos, molts plens municipals, com per continuar pensant que és un suport altruista “pel bé de la ciutat” o per l’interès general.

El PP ha fet possible que el PSC pogués tirar endavant els seus pressupostos, pogués derivar nombroses competències del ple a la junta de govern (on només vota el PSC), pogués desmantellar la Fundació Sabadell Solidari, pogués fer una política partidista del personal municipal, etc.

Els exemples més recents són la negativa a la creació d’una Comissió d’Investigació sobre les adjudicacions irregulars de pisos per a gent gran del Complex Sant Oleguer, l’abstenció en la moció que presentava la resta de l’oposició per reprovar la gestió de l’alcalde per aquest mateix tema, o l’abstenció en la moció de l’Entesa per garantir que el Vapor Pissit seria la seu principal del Museu Tèxtil.

Tanmateix, el PP no ostenta cap cartera i els seus dos regidors s’ofenen notablement quan des de l’oposició ens referim al seu pacte o no els considerem oposició. Perquè, tampoc no cal oposar-se a tot per ser oposició, però a alguna cosa sí, no? Fins ara, el PP ostenta el rècord absolut de vot favorable a les propostes de govern. No ha votat en contra de cap de les propostes del govern, mai no ha presentat cap proposta per corregir l’actuació del govern i, en canvi, en nombroses ocasions ha bloquejat iniciatives conjuntes de l’oposició. I és que la seva posició és veritablement privilegiada: el PSC té 13 vots, l’oposició 12 i el PP els 2 vots d’or.

Amb aquesta situació i aquests antecedents, algú pot pensar encara que no hi ha cap pacte ocult? L’únic dubte és el cost d’aquest pacte i en quin tipus d’espècies és recompensat. Si no hi hagués pacte, realment seria el suport polític més barat de la història.

[Publicat a Vilaweb, 22/03/2010]

dissabte, 20 de març del 2010

En defensa d'un Museu Tèxtil

Aquest matí el pati del Vapor Pissit ha acollit la signatura d'un acord entre l'Ajuntament de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Fundació Bosch i Cardellach per una cosa tan poc concreta com ara "la difusió del patrimoni industrial". I el discurs de l'alcalde no ha estat pas més concret, ha parlat més estona de la resta de patrimoni de la ciutat, que no pas d'un futur museu tèxtil.

L'elecció de l'escenari, però, no és pas casual, i la carta que tots tres convocants han enviat no sé ben bé a qui -els grups municipals per exemple no hem tingut l'honor de rebre-la-, diu que aquest acord és el primer pas en l'impuls del projecte museístic tèxtil a Sabadell. Potser caldrà tornar a fer memòria i recordar que el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera va ser creat formalment pel ple municipal l'any 1998, que ja tenia un projecte museístic i que el Vapor Pissit va ser adquirit per l'Ajuntament en aquella època amb l'objectiu de situar-ne la seu principal. Així que ara tocaria fer més alguna cosa més que el primer pas.

Sortosament, encara queden a Sabadell moltes persones que defensen el Museu Tèxtil, que el reclamen i que, a més, no tenen res a perdre. Avui en Jordi Marminyà ha dit unes paraules en representació dels teòrics tèxtils que des de fa sis anys treballen desinteressadament per classificar i inventariar mostraris i maquinària tèxtil, i ha parlat amb una franquesa poc habitual en els actes oficials, recordant que altres espais que havien de ser museu han estat destinats a altres usos i reivindicant que tot el Vapor Pissit esdevingui museu. L'alcalde (el batlle, com diria en Marminyà) ni tan sols ha recollit el guant.

[Fotografia d'Isidre Soler]

dilluns, 15 de març del 2010

CAV: una altra manera de fer... política

L'assemblea de les Candidatures Alternatives del Vallès del passat dissabte va posar sobre la taula un tema que potser pot semblar evident, però que no ho és pas: què ens uneix. Què uneix les candidatures de diferents municipis en el paraigua de les CAV?

El primer impuls podria ser dir que tenim en comú que som candidatures independents, però és evident que més enllà d'aquesta independència hi ha també uns valors comuns. Compartim uns principis sòlids i un objectiu: fer política d'esquerres i, a més, compartim una determinada manera de fer política, una altra manera de fer política.

Inevitablement ens definim, doncs, respecte dels altres, en contraposició als partits clàssics, en som l'alternativa. Potser caldria trobar una definició pròpia, que no hagués de recórrer al que no ens agrada per explicar què som, per explicar que som organitzacions de base local, que partim del coneixement de la realitat municipal, de la política de proximitat i que prenem totes les nostres decisions en el propi municipi. Per explicar que som organitzacions fidels a un codi ètic que afavoreix la renovació i que no enten la política com un modus vivendi. Per explicar que volem incidir en els nostres pobles i ciutats amb propostes fetes a mida i des d'una visió austera dels recursos públics, buscant la cohesió social i el respecte pel territori i pel patrimoni col·lectiu. 

Tanmateix, la millor manera de definir què som és explicar què no volem ser i d'exemples del que no volem ser en trobem arreu.

diumenge, 7 de març del 2010

Vedets de la política

Després de 30 anys de democràcia, alguna cosa haurem fet malament tots plegats perquè el joc polític s'assembli cada cop més al món de l'espectacle. La major part de liders polítics es caracteritzen pels seus escassos valors ètics i per una ànsia de protagonisme personal que els converteix en vedets. I en aquest panorama hi ha alguns lideratges que creixen gràcies als escàndols i a la percepció de conflicte, que utilitzen la provocació per generar titulars victimistes que tenen espai garantit en els mitjans de comunicació.

Per motius laborals vaig seguir de prop la situació que es va produir divendres a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB, quan una d'aquestes vedets va pronunciar una conferència convidada per un professor. L'objectiu d'aquest activitat no era pas la conferència, que finalment es va celebrar a porta tancada amb una dotzena d'assistents, sinó el conflicte i, com a conseqüència el titular. I, òbviament, va aconseguir el titular i la propaganda gratuïta.

Després de 30 anys de democràcia, si haguessim fet bé les coses tots plegats, hauríem de ser capaços d'ignorar aquest tipus de provocacions -que únicament beneficien la vedet- i de respectar que totes les idees polítiques es puguin expressar lliurement i puguin ser rebudes des de la ignorància o rebatudes amb diàleg. Si això no és possible ni tan sols en una universitat, potser que revisem els nostres valors col·lectius.

dimecres, 3 de març del 2010

Responsabilitats

Assumir responsabilitats no és una cosa habitual en la nostra cultura política, gairebé no hi estem acostumats. Tanmateix, és un element imprescindible en l'ètica política i en el bon govern. 

Davant de l'evidència de mala praxi, assumir-ne la responsabilitat és un gest que no només implica un reconeixement d'un error, sinó que genera confiança. Tothom es pot equivocar, però entestar-se en amagar-ho o en negar-ho és encara una equivocació més gran.

En el cas de les adjudicacions irregulars d'habitatges per a gent gran al Complex de Sant Oleguer, l'alcalde Manuel Bustos no només no vol assumir públicament cap tipus de responsabilitat, sinó que ha negat sistemàticament qualsevol possibilitat d'arribar al fons de la qüestió. No va voler constituir una comissió d'investigació i en cap moment no ha donat cap mena d'explicació.

Però és evident que ell ja fa temps que era conscient de què no s'havien fet les coses bé, perquè al mes de juny va relegar discretament la regidora de Serveis Socials de part de les seves competències, molt abans que aquest canvi del cartipàs pugués ser interpretat com una assumpció de responsabilitats. Així doncs, què va portar l'alcalde a fer aquest canvi? Sabia que havia de rebaixar-la, però, en canvi, no ho volia reconéixer? Potser hauria estat més intel·ligent reconéixer els seus errors i aplicar mesures per corregir-los.

divendres, 26 de febrer del 2010

Escoles d'adults: calaix de sastre

Fa un parell de setmanes, el projecte El Sabadell que volem ens va portar a la Concòrdia, un barri farcit d'equipaments educatius. Hi ha una escola bressol, gestionada per l'Associació de Veïns, tres escoles, un institut amb una llarga història, un dels centres d'esplai més actius de la ciutat i una escola d'adults, que dóna servei a 900 alumnes.

Aquesta peça, l'Escola d'Adults, és un d'aquells serveis que funciona malgrat tots els entrebancs, és a dir, malgrat l'Administració no la considera una peça central del sistema educatiu, sinó una mena de calaix de sastre on van a parar exestudiants que es reincorporen al sistema, mestresses de casa, persones que han quedat a l'atur, treballadors que volen obtenir la qualificació professional de l'ofici que fa anys que fan... o fins i tot, persones amb alguna malaltia mental, a qui han aconsellat l'escola com a lloc de relació social.

En fi, 900 alumnes, però ben diversos, que fan itineraris diferents, tenen interessos diferents, parteixen de punts de partida diferents. Tanmateix, aquesta diversitat, que en el dia a dia esdevé riquesa, no es té prou en compte a l'hora de pensar la potencialitat d'aquestes escoles i, sobretot, les seves necessitats de recursos, -especialment personals-, per fer front a aquesta singularitat i per augmentar l'oferta, que està molt per sota de la demanda actual. En un moment en què està tan de moda el concepte de la formació continuada, aquest abandonament resulta terriblement contradictori.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Estil Ferrusola

Des d'ahir formo part del selecte grup de gent a qui la Sra. Marta Ferrusola ha desitjat mala sort. El mèrit no és pas meu, aquesta bona dona, que va exercir de primera dama durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol, només va parlar amb mi un parell de minuts, però en saber que era regidora "de l'Entesa" va tirar pel dret i em va etzibar com una mena de maledicció un "així doncs, que et vagi malament". 

Després va intentar justificar-se dient que ella només té presents "tres lletres", però que les porta al front, suposo que com una mena d'estrella que guia la seva acció i les seves paraules.

Deixant de banda l'anècdota, que no deixa de tenir la seva gràcia, aquest episodi, que va tenir lloc en un acte públic organitzat per una entitat sabadellenca, és una mostra del sectarisme d'una senyora que se sent reina destronada en un país que ha perdut el nord. I que en la seva croada no pot perdre cap oportunitat per combatre l'adversari, és a dir, tothom que no porti escrites "les tres lletres". En definitiva, una mostra d'un profund menyspreu per la pluralitat que es manifesta amb la manca d'elegància del seu gest espontani que certament té la virtut de la franquesa.

dissabte, 13 de febrer del 2010

El buit que va deixar Farrés

Avui fa un any que va morir Antoni Farrés i recupero un article que vaig escriure llavors i que el Diari de Sabadell no va publicar, fet comprensible, tenint en compte que van rebre més de cent articles sobre Farrés en poques setmanes.


El buit que deixa Farrés

Són escasses les ocasions en què una ciutat sencera lamenta una mort. I això és precisament el que va passar el passat dia 13, quan es va conèixer la mort de l’excalcalde Antoni Farrés. Milers de ciutadans i ciutadanes van passar per la sala de plens com a mostra de dol i es resistien a marxar de la plaça Sant Roc, com si aquesta concentració espontània fos també una manera de rendir tribut al que va ser el primer alcalde des de la recuperació de les llibertats democràtiques. Els que van tenir ocasió de tractar-lo personalment –que van ser molts– recordaven anècdotes i tothom rememorava episodis de la història de la ciutat.

La mort de l’alcalde Farrés ens ha deixat un gran buit, un sentiment de pèrdua. Malgrat haver deixat la política activa fa gairebé deu anys, és ara quan es certifica definitivament el final d’una etapa. Una etapa d’il·lusions i de projectes de ciutat, en què Farrés va saber liderar bons equips polítics i tècnics des de la cultura del treball, el bon govern, l’ètica personal, l’honestedat i l’austeritat. Una etapa en què tot era possible i tot estava per fer en l’urbanisme, en la sanitat, en la cohesió social...

La nostàlgia col·lectiva d’aquests dies porta a moltes converses aquests valors que paradoxalment són avui en dia escadussers. És fins i tot difícil d’entendre com en només deu anys hem perdut tant com a ciutat, com hem deixat de ser un referent en visió estratègica, en els valors de l’esquerra, en el debat i el diàleg. I no ho escric pas des de l’enyorança del farrerisme ni perquè qualsevol temps passat fos millor, sinó únicament per constatar com ha canviat la nostra societat, com hem rebaixat col·lectivament el nivell d’exigència, com hem passat de l’austeritat al malbaratament, de la discreció a l’ostentació, de la visió estratègica als grans projectes buits, de la informació a la publicitat.

Des de l’Entesa per Sabadell, sense pretendre en cap cas ser hereus de l’obra de l’alcalde Farrés, sí que ens comprometem a continuar defensant l’esperit i els valors amb què l’Entesa va néixer fa gairebé 10 anys i que ell va animar a crear: el compromís amb la ciutat i el país, l’ètica personal, la dignitat, l’austeritat i l’honestedat des d’un treball continuat al servei de les persones i de la ciutat sense exclusions.

I, sens dubte, el sentiment col·lectiu de pèrdua que hem viscut aquests dies porta l’esperança de recuperar aquests valors i de creure que encara tot és possible i val la pena lluitar per aconseguir-ho.


Virginia Domínguez
Regidora del Grup Municipal d’Entesa per Sabadell

Sabadell, 16 de febrer de 2009

dilluns, 8 de febrer del 2010

Jubilacions

La proposta del govern Zapatero d'ajornar l'edat de jubilació als 67 anys genera diferents debats i preguntes. En primer lloc per les formes. Ho ha decidit el PSOE i prou? Ja hi estan tots d'acord? Abans de fer una proposta d'aquestes característiques que qüestiona un element clau de l'Estat del Benestar, no es fa cap tipus de consulta? Es pregunta els afectats? (que, de fet, en som tots).

En segon lloc, per l'abast de la proposta: què es preten amb la mesura? Serà l'inici d'una tendència progressiva a anar pujant l'edat? I, molt important, necessàriament ha d'anar vinculat el pagament de les pensions als ingressos de la seguretat social? 

La nostra societat té moltes contradiccions. Durant molts anys, les prejubilacions han estat (i encara ho són) una estratègia empresarial per abaratir costos laborals, per deixar anar llast, i la societat ho ha tolerat. Qui ha pagat aquest sobrecost? Com ens hem pogut permetre prescindir de tanta experiència acumulada?

En canvi, ara es planteja augmentar el temps de treball, perllongar la "vida útil" del treballador o treballadora. I això, no va en sentit contrari a la lògica del repartiment del treball? Simplificant el missatge, si la gent que treballa es jubila dos anys més tard, la gent jove que encara no treballa trigarà dos anys més en trobar feina. Hi ha algú que pensi sobre el conjunt d'implicacions d'aquestes propostes? O es tracta només d'anar llençant globus sonda per veure com respon la gent i per fer veure que hi ha algú que té propostes?

dimecres, 3 de febrer del 2010

Museu tèxtil 1; Govern Bustos 0

Després de gairebé 11 anys d'oblit absolut del projecte de Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, malgrat la seva creació havia estat aprovada pel ple municipal per unanimitat l'any 1998, el govern del PSC s'ha vist obligat a fer una petita passa endavant (o endarrera, segons es miri, és clar).

Al ple municipal d'ahir tenien el repte de sortir sense ferides del debat de dues mocions presentades per l'Entesa i CiU que, amb diferents matissos, defensaven el MITL. I això sense esverar-se, perquè ens acompanyaven en la sala una quinzena de teòrics tèxtils que durant aquests anys han estat treballant en la catalogació de mostraris i altres materials del fons del museu.

La petita passa endavant (és a dir, a favor del MITL) va consistir en  donar suport a la moció de CiU que únicament proposava  preservar el Vapor Pissit lliure d'altres usos fins que no s'aprovi un nou projecte museològic. En canvi, el PSC va votar en contra de la moció de l'Entesa, que reivindicava el projecte museològic de l'any 1997 que tenia com a seu central el Vapor Pissit, i que demanava que el material, la maquinària i els elements industrials d'aquest vapor es conservessin in situ.

Així doncs, una victòria ajustada per al MITL i per al Pissit per començar una temporada, que es preveu dura, per tal que el PSC faci ara totes les passes que no ha fet en aquests anys de desmemòria del tèxtil i que oblidi del tot la proposta de convertir aquest vapor en un teatre.

[Fotografia de l'interior del Vapor Pissit, d'Isidre Soler]

diumenge, 31 de gener del 2010

El valor de participar

Divendres vaig anar a la segona assemblea de la Plataforma per l'Autodeterminació a Sabadell, que es va fer en una sala força plena de gent amb moltes ganes de participar. Tota l'assemblea va girar a l'entorn d'una idea: la consulta és una forma de teixir democràcia. I teixir democràcia és una forma sabadellenca de dir que participar és decidir.

Si tot funciona, el 25 d'abril Sabadell es mobilitzarà per participar i la idea que volia transmetre la comissió organitzadora era precisament que el més important era que molta gent participés i per això cal fer un procés molt ben fet i una campanya intensa. Però, on s'ha de fixar el llindar de l'èxit? Òbviament ningú no s'atreveix a fer una porra mínimament seriosa. No es vol supeditar l'èxit a una xifra, però el cert és que en una ciutat de 200.000 habitants el percentatge de participació serà un maldecap.

Queden tres mesos de feina intensa per animar tothom a opinar i em quedo amb les paraules del portaveu de la Plataforma, Antoni Dalmases, que va instar als assistents a defensar la consulta amb vehemència, claredat i sense perdre el sentit de l'humor.

dimecres, 27 de gener del 2010

Relleus

Avui els companys i companyes de l'Altraveu han canviat de regidors. És el segon canvi que fan en aquesta legislatura, d'acord amb el compromís de renovació i de no personalització del seu projecte. I aquesta setmana també s'ha fet efectiva la substitució del conseller comarcal de les Candidatures Alternatives del Vallès.

Una de les característiques de les CAV és precisament l'èmfasi en els valors ètics que, entre altres aspectes, passen també per la renovació dels càrrecs públics. Defensem una manera de fer que no fomenti lideratges eterns, que no personalitzi en una o unes poques persones la imatge de les formacions polítiques, que transmeti el treball col·lectiu. Per això totes les candidatures que conformen les CAV tenen una o altra fòrmula per afavorir la renovació.

Però no podem dir que tot siguin flors i violes, també cal ser conscient que nedem contracorrent. Que el món de la política no està muntat pensant en nosaltres i que, per tant, també n'hem de pagar un preu. El preu del canvi constant, especialment pel que fa a promocionar una imatge, una persona, un candidat o candidata. Perquè, al cap i a la fi, vivim en una societat mediàtica, en què una imatge val més que mil propostes, però també una societat que és prou clàssica per fer difícil transmetre la imatge d'un col·lectiu i que sempre busca la foto del líder.

divendres, 22 de gener del 2010

Desmemòria del tèxtil

Sabadell, la ciutat, va créixer al voltant de la indústria tèxtil. Va ser una de les ciutats industrials més importants del país i va generar tot un seguit d'activitats complementàries, com ara la metal·lúrgia i altres indústries auxiliars.

Sabadell, la ciutat, va atreure milers de persones d'altres indrets que van venir a viure i a treballar, que van conformar la societat actual. El creixement demogràfic, la immigració, el creixement urbanístic, la construcció de cases angleses, de polígons d'habitatges, de vapors..., el sorgiment d'una cultura obrera i d'institucions empresarials, es poden explicar entenent  què va ser la ciutat fàbrica, què va ser la indústria tèxtil llanera.

Mentre altres ciutats han anat recuperant aquest passat i n'han fet bandera, Sabadell ha anat perdent una darrera de l'altra totes les oportunitats per fer justícia a la indústria tèxtil, a les cosidores, teixidores, metxeres... als teixidors, teòrics tèxtils, tintorers... Sabadell ha anat deixant passar tots els trens malgrat tenir aprovat pel ple municipal (l'any 1998!) un projecte de Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

Les darreres notícies sobre el tema són surrealistes. L'alcalde dóna suport al Gremi de Fabricants per fer el museu, li passa la pilota. L'alcalde ignora completament el compromís del ple i les demandes ciutadanes. I tristament, el Pissit, el vapor que estava destinat a ser seu principal d'aquest museu, acabarà sent un teatre.