dilluns, 23 de maig del 2022

30 anys (i els que calgui) de lluita contra el Quart Cinturó

Ara fa 32 anys, un grup de veïns del barri de Can Deu, vam acampar als terrenys on la constructora Vallehermoso havia de fer una nova promoció de casetes unifamiliars. La reivindicació «Salvem el Bosc de Can Deu», que va rebre la solidaritat de desenes d’entitats, també ens va fer obrir els ulls a noves amenaces. 

Recordo nítidament un membre de l’ADENC, explicant que el que ens hauria de preocupar veritablement era una nova autopista que trinxaria el bosc i no unes quantes casetes més. En aquell moment el pobre gairebé podria haver estat nomenat persona non grata per minimitzar la nostra reivindicació, però tenia tota la raó del món, el Quart Cinturó era una amenaça pel nostre bosc i pels espais agroforestals més valuosos de la Plana del Vallès.

Vam aixecar la mirada i vam trobar-nos amb altres entitats que es preocupaven pel rodal, com ara la UES, la Unió de Pagesos, entitats veïnals i fins i tot una FAV ben diferent a la que ara és capaç de donar suport a un altre projecte amenaçant: la irresponsable construcció d’una piscina d’onades a la riba del Ripoll.

Uns quants d’aquí i uns quants d’allà vam anar conformant un moviment que inicialment es va dir Quart cinturó, Quitrà o Vida i que es va representar molt gràficament amb el dibuix d’un arbre escanyat per una autopista. Poc després van venir trobades i reunions amb companys d’altres pobles del Vallès Oriental i el Baix Llobregat, que van donar lloc a la Campanya Contra el Quart Cinturó. Marata i Les Franqueses, on hi havia una autèntica revolta popular en contra d’aquesta infraestructura, van portar la força de la pagesia i van posar els tractors al capdavant de les manifestacions. Abrera ens va aportar la força urbana, des d’un municipi ja molt castigat pel pas de trànsit pesat, que veien com el Quart Cinturó passaria literalment per sobre del barri del Rebato.

Van ser uns anys molt actius, de reunió mensual i moltes campanyes per donar a conèixer els impactes negatius del Quart Cinturó i per reivindicar una mobilitat alternativa. Anys en què intuíem els efectes irreversibles que ens podia portar aquesta autovia sobre els espais agroforestals i el nostre rodal, la contaminació atmosfèrica, la qualitat de vida... Anys en què encara no sabíem que a la cantonada ens esperava una crisi d’emergència climàtica, en què no es coneixia la relació tan directa que han demostrat estudis posteriors entre contaminació i mortalitat precoç.

En aquests anys ens hem carregat d’arguments cada cop més contundents. Ja no ens poden ridiculitzar dient que ens preocupem per quatre ocells (que també) o que som uns idealistes que volem anar sempre en bicicleta. Tenim estudis que demostren amb rigor que posar més autovies al mapa no millora els problemes de mobilitat, ans al contrari, alhora que impliquen una colonització especulativa del territori que destrueix l’activitat agrícola i ramadera i només genera urbanització dispersa i irracional.

El territori és finit i és petit. Un futur amb qualitat de vida passa per mantenir la seva diversitat, per fomentar l’activitat productiva de proximitat, per reduir la mobilitat innecessària i arrelar l’economia al territori. Crisis climàtiques com la que estem vivint ens mostren que no podem continuar hipotecant el planeta i encara menys el nostre rodal. Anem ja molt tard.

El 29 de maig, mou-te en defensa del Vallès contra el Quart Cinturó!

dimecres, 12 de gener del 2022

Manuel Bustos, el gran comediant

La darrera posada en escena de Manuel Bustos, tot just abans de nadal, pretenia generar una imatge d’un pobre home, pare de família, que estimava la seva ciutat més que ningú altre i que mai havia trencat un plat, però va tenir la mala sort de ser víctima d’una conxorxa política dels seus adversaris. Sens dubte, aquest victimisme volia tocar el cor de gent de bona voluntat que amb el pas del temps ha pogut oblidar l’abast del Cas Mercuri i els estralls del pas pel consistori de Bustos.

Darrera d’aquesta imatge, que no dubto que el propi Bustos s’hagi acabant creient a cop de construir-se una realitat paral·lela, hi ha un senyor que va utilitzar el diner públic i els privilegis que li atorgava el càrrec per incrementar el seu poder dins i fora del partit en benefici propi i per afavorir persones i organismes del seu entorn personal. Ja es va cuidar prou d’escombrar qualsevol lideratge intel·ligent o crític que li pogués fer ombra al PSC i de col·locar el seu propi germà a la cúpula comarcal per controlar els moviments «sospitosos» dels companys.

Darrera d’aquesta condemna aparentment «desproporcionada» per la retirada de multes de trànsit als seus familiars directes, hi ha un delicte de tràfic d’influències en què el menys important és l’import malversat. El que es posa de manifest és l’absoluta impunitat amb què Bustos i el cap de la Policia Josep M.Duran, utilitzaven les seves posicions de poder sent perfectament coneixedors de què la seva conducta era incorrecta, per eximir del pagament de multes a qui ells volien. Precisament el fet que l’import fos petit encara és més escandalós: per què no es limitaven a pagar com ha de fer tothom que rep una multa?

Deixant de banda les multes, cal recordar que Manuel Bustos ja ha estat condemnat en dues altres sentències del Cas Mercuri: a 1 any i 4 mesos de presó per tràfic d’influències i prevaricació en la peça que implicava l’alcaldessa de Montcada; i a tornar els diners malversats en la peça del Consorci de residus. Ja no parlem només d’un dia d’ofuscació per unes multes, els delictes de tràfic d’influències i de malversació de cabals públics planen en altres episodis de la vida de Bustos. I encara queden obertes altres peces que també l’involucren i que, a l’espera de les sentències, implicarien també penes de presó. D’altra banda, no podem oblidar que el delinqüent no va ser només Manuel Bustos, seria injust no recordar els mèrits de diversos càrrecs de confiança i tècnics, a més dels sis regidors dels seus governs també imputats al Cas Mercuri: el seu germà Paco Bustos, Joan Manau, Paco Fernández, Ricard Estrada, Montserrat Capdevila i Cristian Sanchez.

En qualsevol cas, el que es pot deduir de tot plegat és que hi havia una actuació delictiva continuada, del tot incompatible amb la imatge presentada pel Bustos aparentment vulnerable i innocent. En aquest sentit, sempre em ve al cap una intervenció pública de Dolors Calvet, en un acte de l’Entesa per Sabadell quan era regidora al primer mandat en què governava el PSC (1999-2003) en què va afirmar que Manuel Bustos acabaria a la presó. Confesso que en aquell moment em va semblar una exageració, però amb el pas del temps aquesta predicció s’ha confirmat. Devia ser realment dramàtic per a tècnics i càrrecs polítics que havien viscut de primera mà l’austeritat i honradesa dels primers vint anys de democràcia amb els mandats d’Antoni Farrès, veure com s’anaven destruint aquelles bases i alterant l’administració cap a un model clientelar i amb prou forats per allotjar la corrupció.

És lícit celebrar que un polític corrupte com Manuel Bustos entri a la presó, de la mateixa manera que vam celebrar les entrades de Rodrigo Rato, Carlos Fabra, Jaume Matas o Luis Bárcenas, per citar-ne els més famosos. Aquestes condemnes, que malauradament són només la part visible d’un gran iceberg, tenen el valor de visibilitzar algunes de les pomes podrides i reforçar els valors democràtics de la igualtat i l’exigència per la defensa del bé comú.

divendres, 22 de gener del 2021

Bustos no estava pas sol

«La caserna de la Guàrdia Civil és i sempre ha estat de la ciutat. Es va construir per acollir la Guàrdia Civil i es va cedir a aquest cos, amb el compromís de retornar-la a la ciutat quan deixessin de fer-ne ús.» 
 
Així començava un article que vaig escriure ara fa justament 13 anys, amb una afirmació que l’Entesa per Sabadell venia repetint incansablement des de què el govern municipal presidit per l’alcalde del PSC Manuel Bustos va signar un conveni, l’any 2006, que obligava l’Ajuntament a pagar 3 milions d’euros i cedir un solar de 5.000 m2 per a recuperar la caserna. Que ja era nostra, torno a dir.
 
Ara que finalment una sentència ha reconegut que la caserna ha estat sempre de la ciutat i que no calia pagar res per fer-ne ús, es tanca un capítol de la vida política municipal que va endurir les relacions entre els grups municipals i que va estar farcit de dures acusacions cap als qui ens vam oposar al que consideràvem malversar diners de la ciutat. 
 
Queda lluny la pluja de declaracions i intervencions públiques acusatòries a què ens va sotmetre el PSC en una duríssima ofensiva per forçar-nos a retirar el contenciós que havíem interposat inicialment l’Entesa per Sabadell i al que posteriorment s’hi van sumar els grups municipals de CiU i ICV-EUiA. 
 
Per fer-se una mínima idea queden les actes dels plens i un bon grapat de retalls de premsa on diversos responsables del PSC ataquen l’Entesa agrament i busquen la complicitat d’altres sectors de la ciutat. Manuel Bustos era l’alcalde que ho va orquestrar juntament amb el ministre Rubalcaba, però Bustos no estava pas sol. Altres membres del govern van ser molt actius en aquesta campanya per denigrar l’Entesa, únicament per oposar-se a un conveni que amb el temps s’ha demostrat lesiu per la ciutat. 
 
La tinenta d’alcalde Montserrat Capdevila ens acusava de «tergiversar la realitat» i «de fer un front comú per anar contra l’alcalde i el govern a les portes de les eleccions municipals». De fet, anava més enllà i acusava CiU i ICV de «fer fora dels seus partits els aleshores regidors de l’Ajuntament que van confirmar l’acord amb el govern sobre el procés que s’havia seguit». Encara ho podeu llegir al seu bloc. El també tinent d’alcalde Joan Manau ens retreia que només volíem «posar obstacles per al Parc de Salut».
 
El tinent d’alcalde d’Urbanisme i portaveu del grup municipal del PSC, Joan Carles Sánchez, ens deia que desviàvem el tema parlant d’urbanisme (en relació a la requalificació de part de la parcel·la de la caserna impulsada pel PSC al 2004) «per amagar la vergonya d’haver interposat un contenciós». Un comunicat del PSC «lamentava l’estil descarat d’Entesa» i hi veia «interessos ocults d’aquest grup municipal que sempre fa costat als moviments okupes i alternatius». 
 
Veient que no cedíem a les pressions per retirar el contenciós, van pujar el to mediàtic, organitzant una roda de premsa, encapçalada pel president del Consorci Hospitalari Parc Taulí, on van participar professionals de la salut molestos perquè, segons el PSC, el contenciós impedia el desenvolupament del projecte del Parc de Salut, que de fet era una iniciativa del govern d’Antoni Farrés. En aquest sentit, vull recordar que tots els grups que vam interposar el contenciós defensàvem el Parc de Salut i consideràvem que calia tirar-lo endavant. El PSC s’ho va jugar tot a la carta de què els dolents de la pel·lícula no el volíem i van abandonar el projecte de facto, posant de manifest que eren ells els que potser no hi estaven genuïnament interessats. 
 
Aquesta era la manera d’actuar del PSC quan veia amenaçat algun dels seus objectius: obligar les entitats de la ciutat a posicionar-se en un esquema simplista de «amb Bustos» o «contra Bustos», sense matisos, sense grisos, sense capacitat crítica. Així, gairebé tots els que van opinar ho van fer en contra del contenciós, amb l’excepció de la FAV que pel fet de qüestionar el conveni ja es va guanyar l’acusació per part del tinent d’alcalde Joan Carles Sánchez de «posicionar-se de manera coincident amb l’Entesa». 
 
També van fer intervenir la consellera Marina Geli en un acte sobre el Parc de Salut, dient que els que havíem interposat el contenciós «revocàvem un acord de l’anterior legislatura, un procés de concertació...» i que «cadascú hauria d’assumir les seves responsabilitats». 
 
Aquest és exactament el punt clau: assumir les responsabilitats. Què porta un alcalde a negociar un conveni innecessari per obteniu un be que ja és propietat de la ciutat? Interès personal? Favors polítics? Què justifica què accepti pagar una quantitat considerable de diners i aportar un terreny propietat de la ciutat quan ja hi havia un conveni signat amb l’alcalde Farrés que reconeixia que la caserna era de la ciutat i preveia retornar-la sense cap contrapartida? Què porta tota la resta del govern a conformar aquesta ofensiva contra l’oposició pel sol fet de presentar un contenciós? Obediència cega a l’alcalde? Acceptació de les seves paraules sense llegir-se ni un sol paper? On eren les forces vives de la ciutat en aquell moment? 
 
Si la caserna estava inscrita en el Registre de la Propietat com a propietat municipal de ple dret a partir de la clàusula de reversió, l’alcalde hauria hagut de defensar aquesta propietat a capa i espasa. Això és justament el que va fer l’Entesa per Sabadell: defensar el patrimoni de la ciutat i evitar que es malversés el que era nostre. 
 
Mentre escric aquestes ratlles arriba la notícia de què l’Estat ha interposat recurs contra la sentència, malgrat que, presumptament, el govern municipal haurà traslladat la petició unànime del Ple municipal de Sabadell per tal que no l’interposés. O potser a l’alcaldessa, que també va aplaudir aquell conveni quan era regidora, i és hereva directa de Manuel Bustos, ja li va bé tornar a negociar un nou conveni. Continuarà... 
 
[Imatge de la roda de premsa del govern municipal per celebrar la sentència denegatòria del contenciós interposat per l’ES, CiU i ICV-EUiA, 4 de maig de 2010]

dijous, 2 de març del 2017

Ràdio Sabadell: El gest estèril?

El de Ràdio Sabadell és probablement el pitjor conflicte que ha viscut l'actual govern municipal. Un conflicte complex, que recull demandes laborals històriques –i mai abans explicitades obertament–, que traspua els efectes d'una gestió personalista que en els darrers mesos ha generat malestar intern, i que, a més, és instrumentalitzat políticament per l'oposició.

Aquest és el panorama que porta al debat del Ple municipal al voltant d'una moció impulsada pel conjunt de l'oposició, que s'aprofita per atacar durament el govern. Una moció que a la seva part expositiva es fa seu el relat que feia l'exalcalde Manuel Bustos de l'actual Ràdio Sabadell com a ràdio “recuperada” heroicament pel PSC després del tancament que –diuen textualment– “va ser la darrera conseqüència de l'actitud d'indiferència del govern de l'època i de les institucions de la ciutat per la seva ràdio”.  És obligat recordar, doncs, que la ràdio que va desaparèixer l'any 1995 era privada i per tant el seu tancament no va tenir res a veure amb l'Ajuntament. I, d'altra banda, no es pot obviar el veritable interès del bustisme per tenir una ràdio pròpia, que no era pas posar-la al servei de la ciutat, sinó utilitzar-la de manera partidista per lloar la seva obra i silenciar qualsevol bri de crítica política o social. Amb aquests antecedents és d'un cinisme absolut que el regidor trànsfuga exPSC Lluís Monge afirmés que “Ràdio Sabadell no ha de ser una joguina per a ningú”.

Sense negar ni per un moment la preocupació dels diferents grups de l'oposició –i regidors no adscrits– per la situació i les reivindicacions de la plantilla de Ràdio Sabadell i de la Plataforma Ràdio Sabadell diu prou, el debat va mostrar com la majoria dels portaveus no va tenir cintura per modificar el seu discurs precuinat en veure que el govern començava a moure fitxa.

En un gest inèdit a la Sala de plens, el regidor de Guanyem Miquel Soler va posar el seu càrrec a disposició afirmant que volia formar part de la solució i no del problema. La regidora de Crida per Sabadell, Glòria Rubio, va fer autocrítica explicitant que les coses no s'havien fet bé, va entomar les crítiques i va defensar uns mitjans independents, celebrant també que sigui possible que els treballadors i treballadores s'organitzin (per cert, un signe de normalitat democràtica impensable fa només dos anys). El regidor d'ERC, Gabriel Fernández, va esmentar 7 acords de millora de condicions laborals que ja s'han començat a aplicar: 1) mediació externa, 2) taula mixta per avaluar la programació, 3) contractació de personal de cap de setmana, 4) jornada de 8 hores, 5) contractació dels falsos autònoms, 6) compromís de manteniment de plantilla, i 7) presència estable de la representació dels treballadors al consell d'administració.

Malgrat tot, la rèplica de l'oposició va seguir el guió preestablert, sense cap concessió, sense ni tan sols comentar (i no estic dient compartir) les mesures que pretenen millorar unes condicions laborals que aquest govern va heretar del govern del PSC, ara fragmentat en un grup de l'oposició i dos regidors no adscrits, tots ells desmemoriats.

Així doncs, la rèplica va continuar amb la mateixa duresa parlant Lluís Monge de “purgues estalinistes” i de “no voler reconèixer els problemes”; Carles Rossinyol de “ganes de posar fum” o amb la patinada monumental “si aquesta és la seva política, m'agradava més la d'abans”; Josep Ayuso de la dimissió com a “gest estèril”, en un “món happy flower”, paraules que pressuposaven que no es materialitzaria la renúncia del regidor Soler. Únicament el portaveu de Ciutadans, Adrià Hernández,  va saber moderar el seu discurs i valorar positivament el gest del regidor Miquel Soler.

El gest estèril va ser acceptat, però ja hi ha veus com la del propi Josep Ayuso que, abans que reconèixer que el govern ha actuat i ha pres una decisió complexa, prefereix jugar a minimitzar la renúncia pel fet que la responsabilitat recaigui a l'altra regidora de Guanyem, Marisol Martínez. El temps dirà si és la millor solució, de moment el més important és que s'ha desbloquejat una situació complexa i el govern ha demostrat tenir voluntat i capacitat de corregir errors. Ara la prioritat hauria de ser continuar treballant per recuperar un bon clima laboral i per demostrar que aquest gest no ha estat ni estèril ni estètic.




diumenge, 29 de gener del 2017

SMATSA: L’oposició neda, però guarda la roba

L'oposició municipal ha decidit negar tota credibilitat al govern i als actuals equips tècnics. No volen deixar ni una sola escletxa a la prudència, sinó que s'han alineat amb la direcció de la concessionària del Servei de neteja i recollida de residus, SMATSA.

En el darrer Ple municipal ho van deixar ben clar. Si la ciutat està bruta és culpa del govern municipal (i fins i tot de la policia va dir algú), si el contracte està mal fet no cal revisar-lo.  Els arguments van ser complementaris i perillosament demagogs, enfocats bàsicament a buscar l’aplaudiment dels treballadors que assistien al Ple, sense importar si els generaven preocupació i angoixes o si s'escampaven missatges alarmistes i falsos.

Davant l'inici del procediment de revisió d'ofici del contracte, un cop els tècnics municipals han detectat que podria ser declarat nul per diversos motius, el portaveu de Ciutadans, Adrià Hernàndez, va arribar a dir que ara és poc rellevant si està ben fet o no el contracte, obviant la seva responsabilitat com a representant municipal que ha de fiscalitzar el bon funcionament dels serveis públics. I de pas va culpabilitzar els grups municipals que conformaven el Ple l'any 2012, quan es va atorgar aquesta concessió. Doncs bé, ja es pot imaginar, Sr. Hernàndez, que si l'Entesa per Sabadell hagués tingut la més mínima sospita de què aquest contracte era il·legal ho hauria denunciat com va fer amb molts altres temes. Llavors no ho sabíem, ara sí. I això ens impedeix mirar cap a una altra banda.

Per la seva banda, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, mentre afirmava que el govern actual vol enganyar la ciutadania, els treballadors i els grups municipals, ens va voler confondre assegurant que el contracte s'havia fet en base a la llei vigent en aquell moment. Aquesta afirmació va ser rebatuda fàcilment pel regidor d'Economia, Albert Boada, que va recordar que la llei actual és vigent des de 2007, 5 anys abans de l'aprovació d'aquest contracte.

De fet, la postura d'Ayuso tampoc no sorprèn, no en va és l'autoproclamat successor de Manuel Bustos i Paco Bustos, que van ser els grans artífexs del contracte amb SMATSA, amb implicacions que el Cas Mercuri acabarà desvetllant. Les que resulten més sorprenents i que només s'expliquen per haver-se rendit a un populisme de resultat immediat, són les resistències dels portaveus de CiU i el PP, Carles Rossinyol i Esteban Gesa, tenint en compte que l'any 2012 aquests grups van ser molt bel·ligerants amb el fet que s'atorgués la concessió a SMATSA.

Però el regidor que es va emportar l'òscar a la millor actuació teatral de la seva vida va ser l'exPSC Carles Bosch, que amb un to encès i d'inacceptable menyspreu cap a altres membres del Ple, va fer una defensa aferrissada de l'empresa que coincideix gairebé al peu de la lletra –i segur que és casualitat– amb el comunicat difós per SMATSA l'endemà del Ple.

Tot plegat, molt interès en atacar el govern i en defensar una empresa privada que està aplicant sobrecostos que no van precisament a la butxaca dels treballadors, i molt poc interès en voler clarificar la validesa del contracte. No van servir les intervencions dels regidors de Via Pública, Xavier Guerrero, i d'Economia, Albert Boada, insistint una i altra vegada en que les prioritats són garantir el servei públic, garantir els llocs de treball i garantir que no es produeixin situacions fraudulentes i que tots els diners de la ciutadania vagin a parar exclusivament al servei. Les orelles de l'oposició feien festa.

Al final, després de tants escarafalls la proposta del govern de demanar un dictamen a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat no devia ser tan negativa, perquè només el PSC i els dos regidors no adscrits (tots ells antics regidors del govern del PSC) van votar-hi en contra. La resta de l'oposició va abstenir-se en un gest que no s'ajusta a les intervencions que van fer, però que potser era una versió del nadar i guardar la roba, no fos cas que finalment el contracte sigui declarat nul i ells quedin en evidència davant la ciutat.

dimecres, 30 de novembre del 2016

D'expropiacions i sancions

Ple de novembre. Un punt tan poc atractiu com una expropiació adquireix un protagonisme inesperat perquè la tinenta d’alcalde d’urbanisme, Glòria Rubio, posa xifres absolutament escandaloses sobre la taula.

Entre els anys 2002-2009 l’Ajuntament va dur a terme 8 expropiacions per ministeri de la llei –col·loquialment anomenades “forçoses”–, amb un cost total de 32,8 milions d’euros, dels quals ni més ni menys que 6 milions es van destinar a pagar interessos. És a dir, gairebé 33 milions de diner públic destinats a aquestes expropiacions.

En els darrers mesos, el nou govern ha afrontat aquesta gestió de manera completament diferent, dialogant amb els propietaris, i això ha propiciat expropiacions de mutu acord o convenis urbanístics, amb un cost molt menor i òbviament sense pagament d’interessos. 
Les xifres són clares: el cost mitjà per a la ciutat d’un metre quadrat en el cas d’expropiacions forçoses era de 636 €. A les expropiacions de mutu acord el cost és de 83,17 €; als convenis urbanístics de 7 €. Cadascú que tregui les seves conclusions! 
Jo em faig meves les de la Glòria Rubio: no sabem (encara) si va ser deixadesa, ineptitud, voluntat d’afavorir al privat... Sigui com sigui, l’herència rebuda posa els pèls de punta perquè estem pagant crèdits que es van haver de demanar per fer front a aquestes expropiacions. 
Com a resposta, Josep Ayuso intenta desqualificar la Glòria Rubio i recorda que “alguns”, en referència clara a l’Entesa per Sabadell, els acusaven de fer “urbanisme a la carta” quan aconseguien convenis urbanístics. No ens intenti confondre, Sr. Ayuso, una cosa és un convenir urbanístic, que busca un acord d’interès per a les dues parts, amb el benentès que una de les parts és l’interès públic, i una altra cosa ben diferent és modificar les qualificacions urbanístiques sense justificació objectiva i transparent, en operacions on només traspua un benefici per al propietari. 
Seguim amb el Ple. Un altre petit escàndol –aquest encara més inadvertit– és constatar que és novetat que es portin a Ple procediments sancionadors per expedients de disciplina urbanística. Parlem de la finca de Ca n’Alzina, un àmbit de protecció especial, on es produeixen abocaments irregulars i ara s’aprova la imposició de sancions, que, no obstant, hauran de quedar suspeses fins que finalitzi el procediment judicial.
Glòria Rubio explica que l’any 2009 la Policia Municipal ja havia alertat en els seus informes de l’existència d’obres sense llicència. Sorprenentment (o no), fins 2013 no s’obren expedients. Faig un apunt per recordar que a finals de 2012 havia esclatat el Cas Mercuri i que poc després l’Entesa per Sabadell havia denunciat abocaments irregulars a diferents punts del rodal: el Torrent de Castelltort, el Torrent de Sobarber (Ca n’Ustrell ) i la Riera Seca-Riera de Santiga (Ca n’Alzina). Aquest és el context en què es van obrir els expedients. 
Finalment, al novembre de 2016 dos d’aquests expedients tenen una resolució, perquè iniciar-los està molt bé, però el que cal és seguir-los i vetllar perquè avancin i es pugui exigir a la propietat la restauració de la realitat alterada. Un cop més, el portaveu del PSC em sorprèn. Desconec si és amnèsia, cinisme o si es creu la seva pròpia reconstrucció dels fets, però davant de l’estupor dels que escolten és capaç d’afirmar en el Ple municipal –i constarà en acta– que els expedients es van iniciar quan es va tenir notícia dels fets.Resposta: la Policia municipal ja havia alertat dels fets 4 anys abans.
Res a afegir.


30 de novembre de 2016

dijous, 3 de novembre del 2016

Cada cosa al seu temps

Cada cosa al seu temps. Municipalitzar no és llevar-se un dia i anul·lar de cop i volta la gestió privada. Requereix estudiar molt bé –sí, estudiar– tots els aspectes del contracte, econòmics, temporals, laborals, avaluar cada element del plec de clàusules establert amb l'empresa per dissenyar el procés de recuperació de la gestió pública garantint sempre la prestació de servei  en les millors condicions per a la ciutadania.

Escoltant l'oposició en el Ple del mes d'octubre preocupa terriblement la simplificació dels arguments, la immaduresa que permet acusar gratuïtament el govern de Sabadell d'haver renunciat a recuperar la gestió directa del cementiri municipal. Aprovar el pla d'inversions no implica en cap cas renunciar aquest objectiu que arribarà quan estigui madur, quan s'hagin fet totes les passes necessàries. No fos cas –com va etzibar Maties Serracant a Josep Ayuso– que a algú se li acudís denunciar-nos a la primera de canvi.

Quina és la pretensió dels grups de l'oposició? Que l'Ajuntament renunciï a exigir a la concessionària les inversions que ha de fer per contracte? Això, de fet és el que feia el govern privatitzador per excel·lència, el del PSC. Cap control, cap exigència a fer complir les seves obligacions, tan sols mirar cap a una altra banda mentre Torra SA incomplia sistemàticament els acords. No és acceptable cap més incompliment. Mentre el contracte sigui vigent, l'hauran d'assumir. I si no els interessa ja saben que hi poden renunciar.

Cada cosa al seu temps. I dijous va ser el temps d'aprovar finalment el Reglament de cessió de locals, després d'un immens treball per posar-hi ordre, per saber quins locals estaven cedits i en quines condicions. Ha estat molt més complex del que preveia el govern, perquè el PSC va deixar també en aquest àmbit una herència de caos, de greuges comparatius entre entitats amb privilegis i entitats sense cap dret, de cessions dispars, sense cap mena de criteri i encara menys de transparència.

El Reglament de cessió de locals era una demanda de fa molts anys dels grups que érem a l'oposició. Al març de 2009 ja es va aprovar una moció presentada conjuntament per CiU, ICV-EUiA, Entesa per Sabadell i ERC, que es va aprovar amb el vot contrari del PSC.  I al juny de 2012 CiU va tornar a portar el tema al Ple i es va tornar a aprovar, aquest cop per unanimitat. Però el mandat del Ple no un, sinó dos cops, no va ser suficient motivació perquè el govern del PSC agafés el guant. Si bé es van fer unes quantes desenes de reunions, mai no van tenir voluntat de tirar-ho endavant i els esborranys van quedar tristament arraconats en algun calaix.

No interessava. Com no els interessa ara. Ja va dir la sra. Carrasco, regidora del PSC, que aquest no era el seu reglament. És clar que no, al seu grup mai no li va interessar tenir criteris reguladors, d'equitat i transparents, així podien fer i desfer lliurement. I algunes entitats van ser víctimes d'aquesta manera de fer, ja fos per quedar fora del circuit o bé per quedar-hi atrapades. La Glòria Rubio, tinenta d'alcalde de Territori, ho va explicar ben clarament, veníem d’una situació de completa subjectivitat on l'equip de govern decidia per exemple qui pagava les despeses de consums i qui no.

Malauradament, malgrat els reiterats elogis al llarg procés de debat i el reconeixement del bon nivell de diàleg i la bona feina feta pel govern i l'equip tècnic, cap dels grups de l'oposició es va atrevir a votar a favor del reglament. Els arguments, escassos. Perquè no s'inclou el pagament de consums? Perquè no s'inclouen les concessions administratives? Perquè les cessions són per 4 anys?

Els compromisos del govern van quedar clars: la Glòria Rubio va avançar que hi hauria un procés de concurrència per accedir a subvencions per pagar una part de les despeses de consums o manteniment de locals i es va comprometre a iniciar el procés per tenir també un reglament de concessions administratives a finals del 2017. I la regidora de Participació, Míriam Ferràndiz, va recordar que l'estratègia de participació del govern municipal va molt més enllà d’un reglament, que és un recurs més per a les entitats, amb el sedàs de la transparència, sinó també de la creació de la futura Oficina de l'Associacionisme i altres accions per afavorir la igualtat d'oportunitats de les entitats.

Ara toca aplicar el reglament i publicar al web municipal tota la informació sobre els locals i els criteris de cessió. I a poc a poc anem avançant.

30 d’octubre de 2016